El dia 13 de setembre de l’any 1943 moria el doctor Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes, cardenal de la Santa Església Romana des de 1921 (títol de Santa Sabina). Nascut a Cambrils el 3 d’octubre de 1868, ara fa cent cinquanta anys, havia volgut fer-se jesuïta, però, per consell del bisbe Torras i Bages, decidí entrar al seminari i dugué  a terme els estudis eclesiàstics a Tarragona i la carrera de dret a Barcelona i Madrid. Ordenat bisbe i nomenat administrador apostòlic de Solsona l’any 1914, al cap de cinc anys (1919) va esdevenir pastor de la seu metropolitana de Tarragona, en la qual romangué fins al 25 de juliol de 1936. Aquell dia, davant el perill de mort imminent per part d’escamots anarquistes, sota la protecció directa del Govern català, fou traslladat des de Montblanc, on estava empresonat, fins a Barcelona, i d’aquí s’embarcà exiliat cap a Itàlia. Més tard, quan Itàlia enfortí l’eix polític i bèl·lic amb Alemanya, el cardenal hagué de traslladar-se a Suïssa. Vidal i Barraquer mai no volgué renunciar a la seva seu episcopal i hagué de morir exiliat davant la negativa del règim franquista a deixar-lo tornar. Només tornaren les seves despulles, que des de l’any 1978 reposen a la capella de Sant Fructuós de la catedral de Tarragona.

En un temps convuls i ple d’enfrontaments que culminaren en una guerra llarga i cruel, el cardenal Vidal va liderar l’Església catalana des d’una visió àmplia i profunda, que sumava forces i concebia Catalunya com a unitat pastoral. En aquest sentit, la seva tasca va ser precursora de la que, a partir del 1970, dugué a terme l’arquebisbe Pont i Gol. El cardenal entenia que la bicefàlia pastoral Tarragona- Barcelona, respectivament capital religiosa i capital política i cultural del país, s’havia de resoldre segons el model belga de Malines-Brussel·les: un únic arquebisbe per a totes dues seus, dotades, això sí, dels corresponents bisbes auxiliars. D’aquesta manera, pensava, s’aconseguiria la unitat d’acció pastoral d’una manera completa. El projecte es completava, segons el model de Lovaina, amb la constitució d’un potent centre universitari de l’Església a Tarragona, un Pedagogicum, que substituís la decadent Universitat Pontifici, suprimida l’any 1934. Un bon grup de joves preveres van ser enviats a estudiar a Roma i a París per  a ser-ne professors. El projecte es va fondre amb l’ensulsiada que patí l’Església catalana, i tot el país, a partir del 1936.

Home de govern i jurista, el cardenal va saber envoltar-se del bo i millor de la intelligentsia de l’època. El seminarista que li feia de petit patge cardenalici, el canonge Giralt, m’explicava que a la sala de visites del Palau Arquebisbal hi havia sovint personatges rellevants a qui el cardenal cridava per impulsar els seus projectes. I em parlava del P. Casanovas, fundador de la Balmesiana, i del canonge Cardó, la millor ploma sacerdotal de l’època. Aquests, i molts altres, preveres i laics eren la longa manus d’un home que coneixia els seus límits i promovia la vitalitat de l’Església. L’Església del temps del cardenal és la que, entre altres coses, promou tres projectes simultanis de traducció bíblica, la que suscita la Federació de Joves Cristians de Catalunya (fundada l’any 1931), que el 1936 tenia 22.000 afiliats entre 10 i 35 anys, i la que defensa la llengua catalana en la predicació i la catequesi davant l’atac del Govern de Primo de Rivera i la incomprensió vaticana. El cardenal lidera l’Església catalana amb un savoir faire exquisit.

La seva relació amb el Govern espanyol de la Segona República es va caracteritzar per la lleialtat. Amic personal d’Alcalà Zamora, el cardenal, com a president de la Conferència de Metropolitans, defensà els drets de l’Església des del diàleg amb l’Estat, i sempre maldà per la reconciliació social. La República, però, el defraudà: home amic dels jesuïtes, la seva supressió l’afectà profundament. En relació amb Catalunya, es mostrà favorable a l’Estatut del 1932 i, ja abans, havia estat considerat «catalanista» en els informes de Nunciatura dels anys de Primo de Rivera. De fet, el cardenal era de la Lliga de Cambó i entre les seves amistats hi havia monàrquics com el marquès de Muller, el seu gentiluomo cardenalici. Les coses seran diferents amb el general Franco. Aquest mai no perdonà que el cardenal es negués a signar la carta col·lectiva del 1937 que donava suport al règim en un moment delicat. El cardenal Vidal hagué de tastar amargament l’exili, la incomprensió i el rebuig. La seva resposta s’expressa en una carta escrita des d’Itàlia l’11 d’octubre de 1937: «Res de venjances, caritat i caritat, per damunt de tot i contra altres ventades que puguin bufar en altres indrets».

Vidal i Barraquer va ser el cardenal de la pau, si bé acompanyada de la justícia i de la independència de l’Església en relació amb qualsevol opció política. Vidal no volgué ser condecorat per la República ni es va ajupir davant Franco. Els temps posteriors li van donar la raó. Al final de la seva vida, el Dr. Salvador Rial, administrador apostòlic de l’arquebisbat de Tarragona, escrivia pensant en el martiri cruent de molts preveres i laics en la persecució del 1936: «Indubtablement, entre el clergat de l’arxidiòcesi, la primera víctima fou el Pastor, l’eminentíssim senyor Cardenal Arquebisbe. Sense efusió de sang, però autèntica víctima i màrtir».

Armand Puig i Tàrrech, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià
Article publicat a la revista Serra d’Or. Juny de 2018

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies