Aquests dies es parla molt de sínode, de sinodalitat, i quan hom es troba amb els termes sínode, sinodalitat, un lector familiaritzat amb el llenguatge religiós el posa en relació amb termes com sínode dels bisbes, sínode de la família, sínode dels joves…, que remeten a espais de trobada i reflexió en cadascun dels àmbits considerats.

Amb uns mínims coneixements del grec, aviat es repara en la doble arrel del terme: camí (hodos) que es fa amb altres o al costat d’altres (syn).  I aleshores és quan resulta evident que parlar de la sinodalitat és una cosa que va molt més enllà de continguts específicament religiosos o eclesials (perfectament fixats i definits en l’àmbit teològic pastoral) i que es tracta d’una clau de lectura de la societat i del món actual absolutament fonamental.

Fer camí, peregrinar, constitueixen dues metàfores universals de la condició humana que apareixen a les més diverses tradicions religioses i culturals. A la cultura d’arrel cristiana l’expressió «fer junts el camí» ens remet de manera gairebé automàtica a molts passatges de les Escriptures, citats amb freqüència en els documents eclesials sobre la sinodalitat.

I preparar-nos per un Sínode, com l’actual, tan important per a la nostra Església, vol dir reflexionar sobre el que significa a la societat actual «fer caminar junts». I crec que és especialment important aquesta reflexió en un món que es defineix cada vegada més com a hiperconnectat, en un món de la connexió permanent a través de la mobilitat creixent, dels dispositius electrònics i de les xarxes socials. Mai abans havíem estat tan connectats, però immediatament sorgeix la pregunta de si aquest estar connectats es tradueix en un estar junts, en un caminar junts, en viure junts, en celebrar junts.

Entre els canvis profunds i accelerats que s’han donat en la meitat del s. XX, no n’hi ha hagut cap de tan significatiu com el descobriment d’Internet. I no només és un descobriment sinó que és el canvi d’un paradigma en la mateixa existència humana, ja que estem parlant de la transició cap a l’era digital.

I quan dirigim la mirada a Internet no solament s’ha de veure com les perspectives de futur que ens ofereix, sinó també com l’expressió dels desigs que sempre ha tingut l’ésser humà: de relacions, de comunicació i de coneixement.

Pràcticament no hi ha àmbit humà que quedi al marge de la influència de la globalització d’Internet. I en aquest context estem parlant molt del Sínode, de caminar junts, d’un moment eclesial de vital importància.

D’aquí crec que una de les grans negligències a l’hora de prendre’s seriosament aquest Sínode és no ser conscients de la cultura digital que requereix un gran discerniment. I ho requereix perquè no estem parlant d’un instrument de comunicació sinó més aviat d’una porta oberta cap al continent digital. Hem de dir-ho clarament, Internet no és un mitjà de comunicació, és un àmbit, una forma d’existència, un continent on s’habita. Una finestra oberta, una nova forma d’ésser i d’actuar, és a dir, el continent actual més habitat del nostre món.

Avui en dia és realment difícil viure sense Internet. Ho ha revelat la crisis del coronavirus que ha fet imprescindible la mediació d’Internet per molts tràmits sanitaris, de treball, d’estudi, de reflexió, de pregària, etc.

Per això, en aquest període de reflexió que es demana aquesta etapa del Sínode 2021-23, també s’haurà d’afrontar aquest continent, per tal d’establir un sincer diàleg i caminar junts, perquè el continent digital és un món real i virtual d’intercanvi en xarxa on es comparteixen de manera audiovisual tots els aspectes i dimensions de l’existència humana.  En efecte, la realitat virtual és realitat, el que fem a Internet ho fem a la nostra vida real amb els seus beneficis i els seus prejudicis esdevenint un dels desafiaments que es presenten als nostres dies.

Cal una valoració correcta d’aquest continent i un sincer discerniment per tal d’ajudar-nos a salvar la distància entre l’Evangeli i la cultura. La pregunta que cal formular-se no és si Internet sí o no, sinó un discerniment per tal d’afrontar la nostra veritat.

Ha arribat el moment en que l’Església, als peus del Mestre, escolti amb silenci i amor, prengui seriosament el moment històric que l’ha tocat viure i es posi al servei del Crist i de la humanitat. D’una humanitat que també habita en nous continents i allí porti l’alegria de la Bona Notícia. El cristianisme és un esdeveniment comunicatiu. Per tant, el Sínode ens hauria també d’ajudar allí on està present l’home i desenvolupa la seva capacitat de coneixement i de relació, esdevenint Internet un lloc on trobar-se, un context en el que la fe està cridada a expressar-se, no per una voluntat de presència sinó per la connaturalitat del cristianisme amb la vida dels homes i dones que testimonien la vida amb imatges, formes i paraules més que no pas amb èxit i eficàcies i que fan camí junts en aquest s. XXI.

Joan Miquel Bravo, pvre.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies