977233412 premsa@arqtgn.cat

Probablement juntament amb “L’arbre de la vida” de Terrence Malick ens trobem amb una de les pel·lícules de més densitat teològica en perspectiva cristiana. El que la col·loca al costat d’obres mestres de l’alçada de Dreyer, Bresson o Tarkovski. L’apropiat “silenci” abans de la seva estrena ha generat una expectativa en crítica i públic que no defrauda. Per als més allunyats de la fe resultarà una pel·lícula estranya, inquietant i amb probabilitat incòmodament confessant. Als creients que esperen una pel·lícula de vida de sants missioners i màrtirs els resultarà decebedora per la seva ambigüitat i manca de llum encegadora. Però al que vulgui pensar i creure, potser li submergeixi en un silenci habitat.

Scorsese és un cristià anòmal, en certa manera un cristià ocult. Per aquest motiu quan l’arquebisbe Paul Moore, després de comentar i defensar la seva pel·lícula “L’última temptació de Crist” (1988), li va regalar la novel·la d’Endo, li estava i ens estava fent un gran servei. El projecte de fer una pel·lícula de “Silenci” ha acompanyat el director de “Malas calles” (1973), “Taxi Driver” (1976), “Toro salvaje” (1980), Casino (1995), “Gangs of New York” (2002), “La invención de Hugo” (2011) i “El lobo de Wall Street” (2013) durant gairebé 30 anys. Ha estat un temps tant de controvèrsies legals com de maduració estètica i espiritual.

“Silenci” dura dues hores i quaranta minuts. Es tracta d’una peregrinació espiritual que segueix fidelment a la novel·la. El director està molt més preocupat per transmetre l’experiència espiritual que per crear una atmosfera afectiva per a la narració fílmica, el que exigeix ​​a l’espectador endinsar-se entre les boires i fangs en el drama humà al que Déu assisteix aparentment silenciós. Scorsese és un director de drames amb personatges torturats que caminen buscant la llum.

El Jesucrist de “La última tentación” no era una excepció. El Charlie de “Malas calles”, el boxejador Lake LaMotta de “Toro salvaje”, la peripècia de la jove vídua en “Alicia ya no vive aquí” (1974), o el prometedor abogado Newland Archer de “La edad de la inocencia” (1993) segueixen el model d’éssers torturats, inadaptats entre el cel i la terra. Després d’aquesta tensió tràgica, en Scorsese batega, tant com en els autors que adapta, una recerca espiritual que es fa temàtica no només en el seu filmació del llibre del cristià ordodoxo-heterodox Nikos Kazantzakis, sinó també a “Kundun” (1997) des del budisme i de nou amb el P. Rodrigo, tot un arquetip del cristianisme tràgic unamunià.

La factura fílmica és excepcional. La representació del Japó medieval amb les seves boires entre la nit i la fe, el fang de la pobresa d’una societat injusta i violenta, el fosc mar que amenaça com el poder despòtic. Allò fètid no fa olor però se sent. La seqüència magistral de la tortura i mort dels camperols cristians, crucificats a la vora del mar que els ofega i assassina, és d’una contenció estètica que permet eriçar la pell.

L’actuació del aparentment superficial Spiderman-Andrew Garfield en el paper del pare jesuïta protagonista resulta més que una sorpresa agradable. Com ja ha demostrat en “Hasta el último hombre” (2016) de Mel Gilson es tracta d’un actor que té una mica dels models bressonians, un rostre capaç de mostrar un misteri. Issei Ogata en el paper del governador militar Inoue, amagat sota l’aparença d’un vell samurai resulta d’una gran potència dramàtica a l’alçada dels personatges inoblidables d’Akira Korosawa, vell amic de Scorsese. El director italonordamericà va aparèixer fent de Vincent Van Gogh a “Els somnis d’Akira Korosawa” (1990). La presència-absència del personatge del pare Ferreira, contingut i enigmàtic Liam Neeson en la seva aportació, resulta un factor agregador de sentit. Yosuke Kubozuka en el paper de l’infidel i fidel Kichijiro compleix amb escreix el seu paper de mirall del protagonista.

Mentre que el pare Garpe interpretat per Adam Driver suposa un contrapunt per l’assegurança lideratge de P. Rodrigo. El drama intern del protagonista suposa una transfiguració. El punt de partida és la generosa disposició del missioner que ve a evangelitzar i canviar el món sota la bandera de Jesucrist. El primer gir vindrà davant el reconeixement de la fe senzilla i valent martiri dels pobres camperols japonesos, els cristians ocults i veritables. El segon gir de rosca vindrà després amb el dens i gairebé còmplice silenci de Déu, un Déu que calla davant el patiment dels innocents. La rosca estrenyerà a fons en la comprovació de la debilitat, quan la confiança en si mateix salta pels aires davant la por a la tortura en si i en els altres, els petits germans. I just allà al mig del més radical silenci se sentirà una paraula…

No és una casualitat que en un temps de densificació del dolor dels pobres, de forta secularització silenciosa de déus, de renovada persecució fonamentalista dels diferents l’actualitat de “Silenci” ens resulti inquietant.

Scorsese s’ha sabut recolzar en l’obra d’Endô per a realitzar una meditació espiritual sobre el rostre de Déu present en Jesucrist. Des d’aquest rostre es verifica tota mediació humana que abans de salvar necessita ser salvada. L’apostasia en un pas per a la purificació de la fe, el dubte és una porta per a la confiança, el sofriment un gresol innecessari però sobrevingut que fa descansar el peu a la definitiva roca ferma.

Com a creador el director afegeix en la seva obra alguna cosa més que un artesà d’adaptacions. El final de Scorsese, en la seva subtilesa, serà més rotund i occidental, que el final de la novel·la d’Endô. Encara que només sigui per aquest final afegit, val la pena el camí. L’infidel jesuïta i el seu fidel servent Kichijiro s’uneixen per fi. L’última volta en un minúscul símbol deixat per una dona.

Els “cristians ocults” al Japó

La història del cristianisme al Japó ha de ser compresa des dels “Kakure kirishitans”, l’església de les catacumbes. Entre finals del segle XVI i l’any 1865 els cristians van ser perseguits i prohibits en l’anomenat període Edo de la història del Japó, un període d’estabilitat molt marcat per la defensa de la seva pròpia tradició i estructura social. Després de l’arribada dels primers missioners amb Sant Francesc Xavier (1549), de la mà de portuguesos i espanyols, i després d’un temps d’acollida, el cristianisme va ser vist com una amenaça de conquesta de la mà de les potències occidentals. L’exemple de Filipines i Amèrica era una confirmació. Després d’alguns episodis de persecució com els 26 màrtirs de Nagasaki (1597) i períodes de calma s’instaura la prohibició en la qual 5000 cristians van ser exterminats. La rebel·lió camperola-cristiana de Shimabara va ser sufocada amb la mort de 37.000 rebels i la destrucció de les esglésies, l’expulsió dels missioners i la desaparició dels japonesos cristians que eren obligats a apostatar trepitjant els “Fumie” petites imatges de Crist i de la Mare de Déu. Durant dos segles es va mantenir ocult un cristianisme organitzat en petites confraries presents entre la població camperola i sense cap contacte amb les esglésies. Aquest cristianisme popular i sincretista va sobreviure en petits nuclis fins que l’any 1865, després de la legalització del cristianisme, 15 japonesos cristians ocults apareguessin en una església per a europeus dels afores de Nagasaki, allà van sortir a la llum els cristians de les catacumbes a Japó.

Shusaku Endo i la seva novel·la sobre la persecució dels cristians

El 1966, Endo, el millor novel·lista catòlic del Japó, va publicar la seva obra “Silenci”. Va ser un èxit enorme i el cristianisme al Japó, amb poc més d’un milió de fidels, va esdevenir motiu de debat i discussió. Dos milions d’exemplars venuts, diferents premis i la traducció a totes les llengües de gran difusió van fer del text l’obra més reconeguda del seu autor.

Endo influït per la cultura dels grans escriptors catòlics francesos Mauriac, Claudel i Bernanos escriu des d’un compromís cristià alhora que des de la intersecció de la identitat cultural japonesa i les influències d’Occident. La seva novel·la sobre la inculturació del cristianisme en el Japó llargament medieval adquireix una nova actualitat en el temps de la secularització i en un moment del món on la persecució dels cristians s’accentua.

El contrast de les seves dues protagonistes, el pare Sebastià Rodrigo i el cristià Kichijirö, una mena de Judes japonès, representa el contrapunt de dos mons: Orient i Occident. El missioner jesuïta arriba amb el seu company Francisco Garpe buscant al pare Ferreira, el seu antic mestre i formador, del qual corre el rumor que ha apostatat. El seu desembarcament clandestí des Macau, on coneix a un Kichijirö borratxo i abstret, a les illes de la zona de Nagasaki el porta a posar-se en contacte amb els grups de camperols cristians ocults. Allà coneix la seva fe i el seu paper de missioner es desplega en una barreja de fidelitat a Jesús, servei a aquells cristians pobres i perseguits juntament amb una certa i sospitosa arrogància.

La peripècia de ficció basada en la història real serveix a Endo per aprofundir en qüestions essencials com la debilitat de la naturalesa humana, la fidelitat dels petits i senzills, el silenci de Déu, la centralitat de Jesucrist, la inculturació de la fe, la violència i la persecució, el poder de la imatge com a sagrament i la força oculta de la gràcia divina.

Mn. Peio Sánchez
Del bloc Cine espiritual para todos

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies