Què és educar? La seva etimologia ens remet a la «criança», però al final no deixa de ser totes les accions que fem amb els altres per a promoure el seu desenvolupament psicocognitiu.

Cadascú de nosaltres ha rebut uns talents (Mt 25, 14-30) educatius: si ets docent cristià se t’han donat uns quants talents, si ets pare/mare/tiet/avi cristià…, uns altres, si ets un ciutadà cristià uns altres, però tots des del nostre rol social eduquem.

En una societat altament sofisticada i tecnològica, lúdica i atractiva, sembla que els educadors cristians d’avui dia (especialment docents o catequistes) tenim un panorama difícil, els nostres alumnes i/o catecúmens cada vegada aprenen menys…, o almenys aprenen coses diferents. Podem fer alguna cosa davant aquest panorama?

Per educar no calen grans apologies ni discursos, el testimoniatge vertader amb l’altre (Lc 10,29) és el que mou el cor de l’educand i el porta al veritable desenvolupament (Ac 1,8). Això suposa clarament que hem de vincular l’emoció. Qui no s’emociona no aprèn, cal treballar des de les emocions (les pròpies i les dels altres). Si connectem l’aprenentatge amb alguna cosa que ens importa, o donem reptes que motivin (el que la neurociència anomena activació de «sistemes de recompensa cerebrals») podem millorar el procés educatiu. El coneixement del cervell i com es produeix l’aprenentatge (neurociències aplicades a l’educació) també enfatitza la necessitat d’aprofitar les neurones mirall. Aquestes neurones, descobertes als anys 90 per Giacomo Rizzolatti, van posar de manifest que cerebralment aprenem de manera similar quan veiem algú fent alguna cosa o quan ho fem nosaltres (s’activen les mateixes zones cerebrals). Això implica que si fem simulacions (role playings), o ens veuen actuant, en els nostres alumnes s’activen aquestes mateixes zones. Se’n deriva que hem ser un gran referent i model, perquè els patrons cerebrals dels nostres educands copien els nostres i els poden fer seus (neuroplasticitat cerebral). Com estic cada dia? Com estic es transmet i es pot copiar (ressonància emocional), com soc i actuo condiciona les persones del voltant. Quina gran responsabilitat, doncs, tenim amb els altres! Cal un ferm compromís personal per a ésser cada cop millors i irreprensibles (Ef 1,4); una vida personal en la que siguem exemple d’humilitat (Pr 29,23), optimisme (Fl 4,4) i entrega als altres (Pr 3,27-28).

La neurociència aplicada al món de l’educació també ens aconsella que fem que el cos participi en l’aprenentatge, les postures estàtiques constants no ajuden. No es tracta de fer educació física, però cal permetre que hi hagi moviment. També reforça la idea d’implicar els altres: activitats cooperatives amb companys, amb l’entorn…; el concepte de treball comunitari no és nou pels cristians (Ac 2, 42-47).

I potser la part més important d’un educador cristià del segle XXI és fer-nos nostres les paraules del papa Francesc, «el cor del (educador) cristià viu sempre aquest moviment de “sístole i diàstole”: unió amb Jesús i trobada amb l’altre». Per tant, cal portar els educands a la pràctica contemplativa i alhora a actuar en conseqüència…; ho podríem denominar fer «oració». Existeixen ja milers (sí, milers) d’estudis científics que reclamen la necessitat de trobar espais de treball d’interioritat. Els cristians tenim experiència i una llarga tradició aquí (Lc 18,1; Mt 6,5-15 ; Mc 6,46 ; Mt 14,23 ; Lc 22,39-46; Mc 11,24; Jm 5,16; Ef 6,20; 1Te 5,17; 1Co 14-15; Rm 8,26), hem d’aprofitar-la. Quan preguem, meditem o fem alguna pràctica contemplativa, asserenem la ment, fet que redueix l’ansietat i l’estrès ja que «descongestionem» les zones cerebrals responsables. Les pràctiques contemplatives, com diu el papa Francesc, han d’incorporar l’acció sobre un mateix i amb els altres: peregrinatges, missions, accions de solidaritat, i sobretot, testimoniatge (Mt 28,19-20).

Els educadors cristians tenim un camí per endavant que és un repte, però com Elies (1Re 19,7b), un bon menjar, que en el nostre cas ve del Senyor (Mt 4,4), ens augura l’èxit del viatge.

Pablo Muñoz, director del Col·legi Sant Pau Apòstol
Màster en neurociència aplicada a l’educació, tècnic en educació emocional
i membre de la «International Mind, Brain and Education Society (IMBES)».

Article publicat a la revista Església de Tarragona (maig-juny / n. 304)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies