Sempre m’ha agradat dir que la meva vocació ja la tenia des de quan estava al ventre de la meva mare, des del principi, una vocació semblant a la de Samuel, aquest profeta de l’Antic Testament que també té aquesta vocació primera que li sorgeix des de ben petit. Ens explica l’escriptura que era un acòlit del temple, i que estava al servei d’Elí «Entretant, el noi Samuel s’anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.» (1Sa 2,26). Fins que una nit el Senyor el va cridar fins a tres vegades, i ell no sabia que era la veu del Senyor; fins que finalment per ordre d’Elí contestà: «Parla, que el teu servent escolta» (1Sa 3,10), i ell va obrir el seu cor a Déu, fins a entregar-li la vida.

La meva vocació com he dit al principi va una mica orientada per aquesta línia; vinc d’una família cristiana, en la qual dono gràcies a Déu per aquest do que m’ha donat perquè des de petit he pujat amb una educació cristiana, i això em va portar a fer la primera comunió, i a començar a pensar que de gran volia ser mossèn, només amb vuit cap a nou anys, quan la resta d’amics es plantejaven una sèrie d’aspiracions, les quals són típiques per aquella edat, que si bomber, que si astronauta, que si professora, etc.; en definitiva, que xocava molt per l’edat amb el que jo estava demanant.

A partir d’aquí vaig començar a fer d’escolanet a la parròquia del meu poble, Solivella, que està situat a la Conca de Barberà, i allí es va reafirmar més el meu convenciment a ser mossèn, cada vegada que pujava a l’altar anhelava ser com ell. Amb aquests anys, em vaig preparar per rebre el sagrament de la confirmació, i la recordo com una etapa bonica perquè vaig aprendre a pregar i a descobrir el Senyor dins meu.

Als dotze anys, degut a la meva inquietud vocacional, em varen proposar d’entrar al Seminari Menor de Tarragona, que havia reobert recentment, vaig acceptar la proposta una mica espantat pel que podria trobar, però amb tot, van ser cinc anys fantàstics dels quals en dono gràcies a Déu, on vaig cursar els estudis acadèmics de l’ESO i el Batxillerat. Van ser uns anys decisius, per a discernir el que Déu demanava de mi, i fer el pas al Seminari Major Interdiocesà, per a cursar els estudis que em prepararien per al ministeri sacerdotal.

D’aquí el títol que he posat al meu testimoni vocacional, «perquè estimar és entregar-se», però abans que res, m’agradaria girar la proposició i dir el que he sentit al llarg de la meva vida amb la meva relació amb Déu. Déu entrega la seva vida per a tots i cadascú de nosaltres per amor, mor per a tots nosaltres a la creu.

En el meu cas m’he sentit estimat des de sempre per Déu i, d’alguna manera, he volgut retornar-li aquest amor que ell m’ha donat; entregant la meva vida per Ell i per als altres. És estimant, doncs, que es coneix Déu, i és també estimant com es coneix al proïsme. Per tant, doncs, havent acabat aquesta etapa del Seminari Menor, i amb aquesta reflexió feta, vaig decidir de continuar el camí per poder continuar donant al cent per u la meva vida a Déu.

I és quan entro al Seminari Major Interdiocesà a Barcelona, on hi porto vivint quatre anys més de formació espiritual, intel·lectual i humana per conèixer més a fons com Déu m’estima i em crida a entregar-me.

Això combinat amb la dimensió pastoral de cap de setmana a la Parròquia de Montblanc, en la qual porto quatre anys convivint amb els mossens, on aprenc de manera més «pràctica», podríem dir, això que deia anteriorment de l’entrega per amor a Déu i als altres.

Us demano que pregueu per mi i pel camí que estic fent perquè algun dia, si Déu vol, pugui servir-vos i estimar-vos com fa el Crist en tots i cadascun de nosaltres.

I aprofitant aquesta avinentesa, amb motiu del dia del Seminari, no només pregueu per mi, sinó que «demaneu a l’amo del sembrats», que enviï bones i santes vocacions al ministeri sacerdotal a la nostra arxidiòcesi, «que hi ha molt a segar i pocs segadors» (Lc 10, 2-3).

Finalment, animo a tots aquells joves que viuen en la incertesa de fer aquest pas d’entregar tota la seva vida a Déu. El mateix Jesús ens ho diu al seu Evangeli, i en concret als seus deixebles: «No tingueu por» (Mt 10,26); Déu posa a cadascú el camí que li pertoca. Els anys de Seminari és un temps fantàstic on cultives i fas créixer la teva relació amorosa amb el Crist i amb l’Església.

Ricard Solé Papiol, seminarista de l’arxidiòcesi
3r curs de Teologia

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies