977233412 premsa@arqtgn.cat

Francesc Mateu (Barcelona, 1961), metge de formació, és el director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004. Va entrar en l’entitat fa gairebé 30 anys com a especialista en medicina tropical i va marxar de cooperant a Bolívia. “Aquesta em va canviar la vida, però per a ells va ser només una anècdota”, diu. Mentre prenem un cafè per parlar de voluntariats i refugiats -al cap ia la fi, s’acaba l’estiu i l’època de més emergència- acaba les frases que considera importants amb un silenci revelador.

Què considerem turisme humanitari?
Parlem de tres efectes. El dels voluntaris que van pel seu compte als camps de Grècia o a altres llocs, el turisme solidari que munten les agències de viatges i els camps de treball que organitzen entitats com Setem.

I quan arriba setembre i acaben les vacances dels estudiants universitaris, com queden els camps de refugiats de Lesbos o Idomeni?
És una bona pregunta. Les activitats que munten les oenagés tenen continuïtat, pel que no hi ha un impacte posterior. El turisme solidari d’agència no està pensat com un benefici per a les comunitats. És el voluntariat pel teu compte, el del que parles, el que té l’inconvenient. En tornar hi ha un espai que han de seguir cobrint qui ho estava cobrint fins ara. És a dir, els voluntaris grecs. A vegades s’han queixat que la gent arriba aquí i passa de l’organització o desorganització prèvia.

És erroni definir el perfil de voluntari com un universitari amb pocs recursos?
No, les condicions requereixen una certa joventut. Encara hi ha molta gent de tot tipus que ha vist els documentals a TV3 i que ha decidit anar-se’n cap allà.

Pot semblar hipòcrita anar-se’n a passar l’estiu en un camp de refugiats i no acollir a una família a casa.
La gent que va allà els acolliria, però el problema és el bloqueig polític. A més, si creus que anant a Grècia de voluntari soluciones la crisi t’estàs equivocant. Encara que jo aconsello anar.

Per què?
Pel que la gent veu, no pel que fa, que és poc i no té res a veure amb la seva idea preconcebuda. Quan vaig fer el primer curs de cooperant vaig estar quatre anys a Bolívia com a especialista en medicina tropical, i vaig fer un treball buenísimo.Me van dir que em canviaria la vida, però que per a ells no anava a ser més que una anècdota.

¿I així va ser?
Sí. El treball més important que ha de fer aquesta gent és quan tornen.

Què vol dir?
La gent torna entenent que no és un problema existencial, que no ho solucionem manant roba o menjar. Si vas a Grècia i et canvia la vida però tornes i no t’integres en una plataforma de lluita perquè el Govern espanyol canviï la seva estratègia migratòria no has entès res. Res canviarà si els governs no canvien d’actitud.

Després del pacte amb Turquia, aquest agost només han arribat 13.987 migrants per mar enfront dels 130.839 de l’any passat.
El pacte amb Turquia ha “funcionat”: han aconseguit que aquest any mori el doble de persones al mar. El 2015 van morir 3.500 persones i aquest any fins al juny han mort 3.100, perquè l’increment ha estat per la via líbia. Per tant no és la solució. Ni aquesta, ni el que va decidir el cim de La Valletta de destinar els diners de cooperació a reforçar els exèrcits del nord d’Àfrica per evitar que la gent arribi a Europa.

Països com el Sudan o Eritrea, són dictadures …
Exacte. A mi em costa molt d’entendre. Per això Grècia pot ser una oportunitat.

¿Una oportunitat?
El que està passant a Grècia no és més greu que el que està passant al Sudan del Sud, a la República Centreafricana, a l’Afganistan oa Alep, però ens costa 200 euros anar i tornar. És una oportunitat increïble que la gent entengui el que fa temps que estem intentant explicar. Si no ho veus, en el nostre entorn no et pots arribar a imaginar la situació.

El turisme humanitari també és un negoci. El 2008 movia 2.000 milions de dòlars …
És un negoci però no per a ningú en concret. Les línies aèries guanyen diners, també els hotels grecs. Amb el que està suportant Grècia benvinguda sigui tota font d’ingressos.

¿Tots estem preparats per viatjar d’aquesta manera?
Pregunta’t quatre coses abans de viatjar, tal com diu una oenagé africana. La primera, si estàs disposat a anar-te’n sense càmera de fotos. Això vol dir que no vas a apropiar, que no vas a reforçar el teu ego per ensenyar el que has fet. Això és molt important. Una de les normes ètiques de les oenagés és no prendre fotografies que atemptin contra la dignitat de les persones.

¿Com la imatge d’un nen africà amb desnutrició?
Exacte. Posant un nen que s’està morint de fam ens pot ajudar a captar diners però alterem la seva dignitat, que és el que ens fa humans.

I quines són les altres preguntes que he de fer-me?
La segona és si comparteixes els valors de qui t’ha portat cap allà, si hi ha transparència en les qüestions econòmiques, si té mecanismes per lluitar contra els abusos sexuals … La tercera, que et preguntis si el teu treball no causarà més perjudicis que beneficis . I la quarta si ho podries fer al teu país, si tens la qualificació professional necessària.

Quins danys podem causar inconscientment?
Els problemes vénen sobretot després de catàstrofes humanitàries. El cas més paradigmàtic va ser després del terratrèmol d’Haití del 2010. Es va omplir de gent de bona voluntat que només va acabar bloquejant les tasques dels experts. Quan hi ha un desastre natural només hem de manar als especialistes que estan preparats per reaccionar.

També es parla molt de la inconsciència de la gent que decideix anar a ajudar a orfenats.
És un tema que hauríem de vigilar perquè creua moltes fronteres ètiques. Hi ha molta gent que passarà dues setmanes a un orfenat, tornen canviats, s’encapritxen dels nens i tot és fantàstic. Però clar, aquest nen que està allà perquè ha tingut un abandonament, quan es va el voluntari pateix un segon abandonament. També oblidem els motius pels quals el nen està allà. És perillós.

Un informe d’Unicef després del terratrèmol del Nepal, el 2015, va denunciar la separació deliberada dels nens de les seves famílies per atraure voluntaris amb capacitat adquisitiva.
Això sempre passa. En haver molta gent interessada en els orfenats sempre s’intenta fer negoci. Afortunadament aquí intentem posar molt control en tot el que són adopcions.

És una nova forma de colonialisme?
No, és la globalització. Ahir tornava a escoltar que hem d’invertir molt a l’Àfrica perquè no hagin de venir. Quina ximpleria!

¿Ho és?
Visita als camps de refugiats de sirians al Líban. No hi ha ningú que pensi en viatjar a Europa perquè són pobres camperols, ni se’ls passa. Pensant que invertint a l’Àfrica aconseguirem que no vinguin és fals, perquè quan la gent escala econòmicament és quan es planteja venir. Els moviments migratoris són reals i els hem de replantejar.

Font: La Vanguardia “Entrevista”, 27/08/16

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies