Aquesta vegada ha passat algú per sota d’aquesta finestra i m’ha dit: recorda que tenim dates que convé posar en relleu de personatges importants de la nostra arxidiòcesi. I tant.

El dia 7 de març va fer 100 anys que el papa Benet XV va crear cardenal a Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Un home ferm, un home lúcid i un home conseqüent fins a haver de morir a l’exili, a Suïssa, perquè Franco no el va deixar tornar ni viu ni mort. Ha estat qualificat encertadament per Mn. Ramon Muntanyola com a Cardenal de la Pau. Ell no va signar la Carta col·lectiva de l’episcopat espanyol del dia 1 de juliol de 1937 donant suport a l’aixecament militar de Franco. La Carta va ser promoguda pel cardenal Isidre Gomà. Una de les coses sorprenents de la nostra història és que els dos capdavanters de les dues maneres d’entendre l’Església i el paper de l’Església en aquell moment i en aquelles circumstàncies de l’Estat Espanyol, fossin tots dos de la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Vidal i Barraquer, fill de Cambrils i Gomà, fill de La Riba. Tots dos van ser clergues de la nostra arxidiòcesi i canonges de la Catedral i van tenir importants càrrecs diocesans. Però ja aquí van manifestar les seves diferències. No m’hi puc estendre ara. Però no van jugar igual. Hi ha un testimoni que ens va explicar que el cardenal Gomà, abans de morir, en una visita a la seva família de La Riba, els va dir que Vidal i Barraquer tenia raó.

A més, va tenir de bisbe auxiliar el beat Manuel Borràs, fill de La Canonja. I va promoure bisbe de Girona el Dr. Josep Cartañà, fill de Vilaverd.

Una altra data a subratllar és que el dia 31 de gener va fer 50 anys de la consagració episcopal del bisbe Joan Martí Alanis a la Catedral de la Seu d’Urgell. Després va rebre el títol d’Arquebisbe a títol personal. És fill del Milà. Un home compromès des del primer dia en l’aplicació del Concili Vaticà II a la seva diòcesi i en transformar Andorra en un Estat de Dret des de la seva responsabilitat de copríncep d’Andorra. Un home d’una formació i d’una qualitat humana extraordinària. Vivint amb ell al Col·legi Sant Pau de Tarragona vaig aprendre moltíssim i quan el vaig succeir en la direcció del Col·legi, en fer-lo Bisbe, vaig haver d’anar diferents vegades a la Seu d’Urgell a cercar la seva opinió i a aconsellar-me sobre el que havia de decidir. Acceptava i  volia fàcilment l’ajuda dels seus col·laboradors i amics amb tota discreció. Quan havia d’anar cap a la Seu ens va demanar a un altre company i a mi que l’ajudéssim a preparar el discurs d’entrada a la diòcesi. Va ser una experiència d’aquelles que no s’obliden mai.

Hem tingut grans persones i grans personatges. En podem donar gràcies a Déu. Suposo que més d’un que llegeixi aquests breus comentaris es preguntarà: i ara on som? El més exacte que podem dir és: Déu ho sap.

 Miquel Barbarà Anglès, pvre.

Article publicat al Full Dominical del diumenge 4 d’abril de 2021 (n. 3708)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies