Manobres de l’educació

Quina societat pot resistir que, en quaranta anys, es promulguin fins a vuit lleis d’educació diferents? Ho diré ras i curt: cap. I això és el que ha passat a l’estat espanyol. Això no pot anar de cap manera, no es pot aguantar ni pair. Només pot ser fruit de l’ànsia de protagonisme de qui «mana». Ja sé que és una afirmació dràstica, i que potser hauria de dir-ho d’una forma més políticament correcta, tanmateix cada cop em costa més entendre el món on soc i on visc. Tants anys, tants partits, tantes coalicions i ningú ha estat capaç de pactar una llei d’educació duradora per sobre de les ideologies partidistes. Quina llàstima!

L’educació no ha estat mai una qüestió d’Estat. Malgrat algun tímid intent, ha estat arma de xoc entre partits que ha impedit un gran acord en un tema que en altres països no genera discussió, perquè tenen definits continguts i mètodes. I, sempre, apareixen dos grans esculls: d’una banda, la religió i, en general, les matèries del coneixement humanista i, d’altra banda, l’idioma vehicular i curricular.

I malgrat les vuit lleis, els 48 gabinets del govern, malgrat els sindicats, malgrat les interferències…, l’únic protagonista continua sent l’infant i el docent, el grup d’infants i el mestre, la classe i el professor. He arribat a la conclusió que, diguin el que diguin i facin les lleis que facin, al cap i a la fi, hi ha un treball de manobra que és el de la persona docent, la que té l’encàrrec d’educar. És ella la qui entra a l’aula i la que, segons el seu ésser i el seu ser, «f»”. I aquella manobra fa les coses al marge del que diguin les lleis. És la persona que entra a la classe la que es veu obligada a redactar i a programar segons li diuen, amb uns criteris que canvien i sense poder recollir ni avaluar els resultats, la conveniència o les capacitats d’aquella nova manera de veure les coses. En definitiva, l’únic que està fent qui legisla és atabalar el docent i reduir el temps d’educació i de «fer». Qui educa les generacions futures són les persones que fan de bons mestres, que estan a l’aula dia a dia i que influeixen en l’infant… al marge de complir una llei en vigor.

I segueixo sent políticament incorrecta: el que decideixen els ministres és del tot intranscendent. I repeteixo la idea, qui entra a l’aula fa el que pot, i amb els seus coneixements i les seves eines fa miracles: amb el que tens fes el que puguis i el millor possible. L’únic que educa aquell infant és aquella personeta anomenada mestra que es dedica, amb responsabilitat, a fer una de les feines amb més projecció i, segurament, menys agraïda. I per què li fan perdre el temps aprenent a programar per competències o per un altre criteri, en fer mil cursos per assolir nous perfils que aconsegueixen estressar el mestre? Atenció! És cert que si no es fa formació no hi ha adaptació. Però cada cosa ha de tenir les seves mesures. Els resultats de la seva feina els trobarà decennis després quan, amb una mica de sort, rebrà el feedback d’algun dels seus alumnes que recordaran precisament la proximitat, l’eficàcia, l’afecte i la transmissió de coneixements i d’actituds davant la vida.

Han anat canviant la docència cada cop que hi ha govern nou; han afegit coses noves, complementant (i canviant) el que hi troben quan arriben, amb la idea d’evolucionar la llei d’acord amb l’evolució social. I no s’han parat mai a pensar si la llei anterior s’ha pogut aplicar, ha obtingut resultats o l’han pogut implementar adequadament. Amb dos, tres o quatre anys no hi ha temps de veure cap resultat. Totes les coses tenen un procés, i en educació el procés és llarg i no deixem acabar-ne cap. Si tu canvies una manera d’ensenyar, perquè és veritat que els temps canvien i t’has d’adaptar, has de tenir clar que la infància, l’adolescència i els joves reben indirectament els dubtes. Si estàs obligat a fer una cosa nova, amb criteris nous i metodologies noves, ningú sap com serà la resposta i, a base que els nens i nenes vagin aprenent d’aquesta nova manera, més competencial, per exemple, no tant per assignatures o coneixements, serà com rebràs els resultats. I, reitero, això demana temps. Si el professor o els mestres estan aprenent el nou model, si dos o tres cursos per davant del teu apliquen models diferents, com pots educar amb coherència?

L’informe PISA ofereix dades significatives respecte als països amb els millors sistemes educatius i tots els que l’encapçalen tenen la característica comuna de la fermesa del model i la perdurabilitat en el temps. Canadà, Singapur o Finlàndia en són exemples, diferents entre ells, però semblants en el resultat global. Ara s’està a punt d’iniciar els treballs de camp per a l’elaboració de l’informe corresponent a l’any 2021 (ajornat per la pandèmia) i serà interessant veure com ha evolucionat els darrers tres anys. El darrer informe publicat correspon al 2018 i el podeu consultar aquí.

El gran problema és que qui decideix els models i dissenya les lleis no ha entrat mai a l’aula, no han estat mai a una escola. O no reben de primera mà informació de les escoles. I aquí tornaré a ser políticament incorrecta: les aportacions dels sindicats de mestres i professors, del Consell Escolar, no sempre són fetes per qui ha estat anys i anys a les aules, perquè són sindicalistes o membres de consells escolars professionals. (Permeteu-me la llicència de dir que és com qui dissenya els contenidors de les escombraries, que sembla que mai ha baixat al carrer plovent i ha intentat posar la bossa per un forat minúscul). No tenen l’experiència.

Amb els anys d’experiència m’he tornat més humil, perquè només el que és personal arriba a ser universal; en educació, només si tu toques el cor d’un infant aquell infant «serà». Perquè és una cosa molt personal i, és clar, ensenyem que s’ha d’aprendre a estar “en” la societat, en grup. La persona que educa ha d’ensenyar que ningú és el centre de l’univers, ningú està sol, i per això anem a una escola, per socialitzar-nos. Som un més entre molts éssers humans iguals.

Maria Rosa Climent,
pedagoga terapeuta

Article publicat a la revista Església de Tarragona (maig-juny-juliol-agost de 2022 / n. 326)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies