Quan algú entra al temple de Sant Joan Baptista de Valls en la festivitat de la Mare de Déu de la Candela, s’adona que hi ha un sentiment intangible que sura en l’atmosfera. Si a més el 2 de febrer coincideix amb les Festes Decennals, els anys acabats en 1, el volcà d’emocions, pietat i devoció esclata irremeiablement. Enguany no és un any acabat en 1 però les vallenques i els vallencs han volgut que siguin les festes del 2021 + 1, per no perdre aquesta essència única de comptar la vida per Decennals.

No ha estat i no és fàcil. Sempre seguint els consells mèdics del Dr. Antoni Trilla, del servei d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, el centre de referència al nostre país, primer s’ajornaren i després s’optà per programar-les enguany. Mossèn Joan Àguila, rector de Sant Joan, explicava com els fidels necessiten de la Mare de Déu i un nou ajornament era inviable. De fet, el 2021, la Candela va baixar del seu cambril fins al sòl de la seva capella, sense trepitjar la nau central. Era la necessitat de tenir-la més a prop.

I allí ha romàs fins el passat dissabte 29 de gener quan es va moure fins a l’altar major, des del qual va presidir la novena i els oficis, i va arrencar en processó la tarda del 2 de febrer, diada de la seva advocació, per recórrer els carrers i les places de Valls, tant els del Centre Històric com alguns de l’eixample. Una corrua de candeles portades pel teixit associatiu, civil i religiós, va acompanyar-la, junt amb el seguici cerimonial de la ciutat, i amb l’escorta dels Mossos d’Esquadra de gala i la banda de música, com mana la tradició.

Les lluminàries

La Mare de Déu ha estat il·luminada per una candela des del segle XIV, quan l’epidèmia de pesta negra que assotà el món també arribà a Valls. Avui segurament és més fàcil gràcies al corrent elèctric, però durant centúries els fidels mantingueren aquest ritus dia rere dia, any rere any, amb espelmes. Enguany es compleix el centenari de les Lluminàries elèctriques, és a dir, la transformació de les il·luminacions festives de carrer en decoracions que funcionaven amb el corrent. Abans la teia, la cera, l’oli o el gas van guarnir la celebració vallenca, en interiors i en exteriors.

El 2011 Valls va recuperar les Lluminàries patrimonials que el fotògraf Pere Català Pic havia retratat el 1921 i el 1931, abans de l’esclat de la guerra civil que convertí els mastelers de fusta en foc per combatre el fred enmig dels temps fratricides. Veure com algunes velletes s’emocionaven en descobrir que aquella fotografia en sípia que atresoraven a casa havia esdevingut novament realitat, és una de les satisfaccions professionals més grans que mai he experimentat.

No pensin, però, que tot són flors i violes a les Decennals vallenques. Hi ha qui de decenni en decenni ha intentat aprimar els signes externs de la devoció. Encara recordo algú vanagloriant-se que el primer cartell de les festes en el retorn democràtic de 1981 incloïa els colors negre i vermell de la CNT-FAI i prescindia de la tradicional imatge de la Mare de Déu. Fa deu anys Lluís Maria Moncunill m’agraïa públicament en un acte, organitzat a l’Institut d’Estudis Vallencs, la bona sintonia que hi havia hagut entre la comissió d’actes religiosos, l’Ajuntament de Valls i el conjunt de l’organització, en la qual vaig exercir com a director artístic.

Crec que aquest és el camí. Sumar l’esforç de tots plegats, fins i tot en les circumstàncies adverses que ens ha tocat viure actualment. Això són les Decennals. Imaginin la ciutat traslladant el tercer desenari, el 1811, del febrer al desembre per escapolir-se d’alguns dels moments més crus de la guerra del Francès.  O les Decennals de 1901, 1911 i 1921 en plena decadència dels Xiquets de Valls. O pensin en l’esforç titànic de 1941, poc després del final de la guerra civil.

Ferma constància

Les vallenques i els vallencs s’han anat sobreposant a tots aquests hàndicaps, i ha acostumat a prevaldre la pietat, la devoció popular i la participació immensa. Aquesta que no sols aplega els creients, sinó que és capaç de convocar cada deu anys persones allunyades de la pràctica religiosa contínua. Dones i homes que en la intimitat de la pregària davant la Mare de Déu de la Candela, o acompanyant-la amb la seva bandera i la seva entitat en el fred capvespre,  han perpetuat el ritual.

Com m’explicava, cofoi, mossèn Josep Bofarull, el rector de Sant Joan a les Decennals de 2011, l’església es va convertir en una prolongació del carrer, i el carrer de l’església. Una comunió potent, una sintonia meravellosa, que contribueix perquè Valls brilli amb el seu ADN més pregon.

Quan l’hivern de 2020 va començar la pandèmia, moltes finestres i balcons es van omplir dels domassos blaus amb la M de Maria o amb una imatge seva. Va ser la millor manera de mostrar portes enfora, sense embuts, la devoció que la Covid-19, traïdora, ha volgut escapçar. Són fets que no succeeixen a tot arreu, però en indrets amb una forta pietat mariana han quedat recollits a bastament. És la part de la festivitat a la qual no li cal organització sinó només sinceritat, decisió i autenticitat.

Les Decennals 2021+1 són 525 actes durant deu jornades. Són una quarantena d’espais d’espectacles i d’activitats. Són una quinzena de recintes expositius. Són una cinquantena de persones de la Fundació organitzadora i de la Taula de Coordinació de les onze comissions debatent i aprovant-ne la celebració. Segurament hauria estat més fàcil renunciar-hi i esperar deu anys més.

Són el festival de referència que les comarques de Tarragona gaudeixen cada decenni, homologant-les a les altres contrades del país, que compten amb certàmens importants però anuals. Són les festes en què novament el diàleg entre la constància de la tradició i les dificultats dels temps coetanis posen a prova la comunitat vallenca. Aquella que feu el vot de ciutat el 1791. Com sempre, hi ha qui es despenja, perquè la lògica d’una celebració tan antiga no encaixa amb totes les visions contemporànies.

Per a molts són deu jornades intenses; per a d’altres, moments de recordança; per a cadascú, un desenari diferent a l’anterior i possiblement amb segell ben divers respecte al de persones que el viuran des d’altres òptiques. Aquesta pluralitat és la riquesa de les Decennals vallenques perquè la Mare de Déu ens mira a cadascun de manera personalíssima i única.


Jordi Bertran
Universitat Rovira i Virgili

Fotografia: El Vallenc

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies