977233412 premsa@arqtgn.cat

zubero-gran

 

Amb el lema «Transformem la societat des de la Misericòrdia», Tarragona va acollir el passat dissabte 22 d’octubre la 3a Trobada de Càritas Catalunya. Una de les ponències de la trobada va anar a càrrec del doctor en Sociologia, Imanol Zubero Beascoechea. Des de 1996 és professor titular d’aquesta matèria a la Universitat del País Basc. Actualment és president de l’Associació Basca de Sociologia i Ciència Política. Conversem amb ell sobre la tasca del voluntariat i de l’Església en la transformació social.

—Què aporta el voluntariat a la nostra societat?

El valor més característic de la ciutadania democràtica, aquell sense el qual cap societat pot sostenir-se és el valor del compromís amb els altres, que neix de la convicció i l’experiència de saber-se part d’una comunitat. Sense aquest valor fonamental que va entrellaçat amb altres valors (l’altruisme, la gratuïtat, l’empatia, la proximitat, etc.), les societats es redueixen a espais de lluita pel poder o d’extracció de beneficis privats. I això no és una societat decent.

—Una de les dificultats del voluntariat, més enllà de Càritas, és la manca de relleu generacional. A quins factors ho podem atribuir?

Sí, és un problema generalitzat. Totes les institucions s’hi enfronten. En primer lloc, perquè vivim en una societat creixentment envellida, amb unes cohorts joves reduïdes. Dit clarament: vivim en societats on comença a haver-hi més persones grans que no pas joves. Hi ha també qüestions més qualitatives: els models d’organització de les institucions tradicionals (més aviat rígids, verticals, centralitzats, presencials, militants) no sempre connecten bé amb unes noves cultures juvenils, més fluides, amb temporalitats fragmentades. Cal experimentar formes de reconnectar amb aquestes noves cultures, tot i que no és senzill.

 —La seva ponència va portar per títol «Mirar amb misericòrdia ens posiciona per a canviar el món.» Com es pot concretar a la nostra vida quotidiana?

Fonamentalment educant la nostra mirada, convertint-nos a l’actitud i la perspectiva samaritana. Hem de viure el nostre dia a dia atents als marges del camí, on s’amunteguen les víctimes del nostre món. No deixant-nos enlluernar pels èxits d’aquest sistema (que també els té, és clar que sí), sinó recordant permanentment els inacceptables costos humans que són la creu d’aquests èxits.

—De quina manera l’Església contribueix a la transformació social?

L’Església és una institució humana, de dones i homes que tenen la missió de donar testimoni amb la seva vida d’aquell que, sent Déu, es va encarnar, s’abaixà, es va mundanitzar. No estem en aquest món per evadir-nos de la realitat, sinó per proclamar, de paraula i d’obra, que la promesa del Regne és radicalment certa. Que el Regne de Déu ja està entre nosaltres. Que ja hi ha signes del Regne, miracles que ho mostren. Doncs bé: l’Església contribueix a la transformació social quan dóna testimoni del Regne, quan és capaç de mostrar aquests signes, aquests miracles, i quan hi participa. Deia Rahner que l’Església ha de ser «experiència de veritable humanitat». D’això es tracta, que l’Església, tant cap a dins, en la seva pròpia vida, com cap a fora, en la seva pràctica en el món, sigui capaç d’anticipar la promesa del Regne.

—El papa Francesc s’ha pronunciat en repetides ocasions sobre el treball i la gestió de l’ocupació. «És una gran responsabilitat humana i social, que no pot ser deixada a les mans de pocs o descarregada sobre un ‘mercat’ divinitzat. Causar una pèrdua en llocs de treball significa causar un greu dany social». Què cal fer per fomentar un treball decent?

Ho tinc molt clar: construir poders socials i polítics que tinguin la capacitat de combatre la tendència a la precarització, la desregulació i l’explotació que, en nom del benefici econòmic d’uns pocs, predomina avui a tot el món. Això no es canvia amb bones paraules, ni amb «responsabilitat social corporativa» lliurement triada, sinó amb lleis. Lleis que, a més, han de ser necessàriament globals.

—Què és prioritari en la lluita contra tot tipus de desigualtats?

En primer lloc, trencar amb el discurs que, des de fa anys, intenta convèncer-nos que les desigualtats són «naturals» (conseqüència, en tot cas, de les característiques o l’exercici individual de les persones) i generalment «bones» (perquè reflecteixen el treball, la dedicació, perquè incentiven a millorar, perquè aguditzen la creativitat). Aquest discurs és en la seva major part fal·laç, mentider, encobreix tremendes injustícies de partida, i moltíssimes trampes en el procés de redistribució dels avantatges (corrupció, clientelisme, insolidaritat). I en segon lloc, davant d’això, apostar per la igualtat essencial entre totes les persones, la qual cosa significa reconèixer que gairebé tot el que tenim i vam aconseguir en la nostra vida és gràcies als altres, és perquè vivim en societat; per la qual cosa tenim l’obligació de tornar a la societat tot això que ens ha donat.

Font: Revista Església de Tarragona (Septiembre-Octubre de 2016. N. 294)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies