977233412 [email protected]

Des que l’home és home i, ja des de Caín, ha existit en l’ésser humà l’impuls d’agredir violentament a l’altre. Les causes al llarg de la història han sigut diverses: l’ambició de poder, el desig de conquerir altres territoris, l’enveja o la gelosia, la venjança per altres ofenses, la supèrbia i tantes altres raons i desitjos ocults que nien en el cor de l’home.

El segle XX ha estat, tristament, l’exponent major de dues terribles guerres mundials i de multitud de conflictes de menor abast. El segle XXI tampoc ha començat amb molt bon peu: la guerra o les lluites armades a l’Afganistan, a l’Iraq, a Líbia, a Síria o al Congo, a Mali, a Burkina Faso, a la República Centreafricana, al Sudan, a Etiòpia, a Moçambic, al Iemen, a Myanmar o a Ucraïna, per citar alguns països, són el reflex fidel d’una societat global, amb multitud d’avenços tecnològics, culturals i de tota mena, però a la vegada incapaç de solucionar problemes tan bàsics per a l’ésser humà com el repartiment equitatiu dels béns necessaris per a la seva supervivència o la promoció d’una pau vertadera.

Per altra banda, els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens permeten conèixer moltes notícies de diversos llocs i amb una gran actualitat, però, molt sovint, per diverses causes, deixen en l’oblit moltes guerres i les seves conseqüències terribles de fam, misèria, odi i moviments massius de desplaçats i refugiats. A mi, no em deixa de sorprendre com, per exemple, la guerra de Síria, que va començar el 2011 i que encara no es pot donar per completament finalitzada, només es va reflectir puntualment en les notícies, i molts ni tan sols han sabut què ha provocat més de 500.000 morts i més de 5 milions de refugiats i desplaçats, sent el major flux migratori des de la II Guerra Mundial, a expenses de les terribles xifres que ens està deixant la guerra d’Ucraïna.

Podem pensar, llavors, que al segle XXI hi ha guerres de primera, de segona i, fins i tot, de tercera? La meva resposta és clarament sí. No obstant, entenc que informativament no es pot mantenir la tensió en el més elevat de la cobertura comunicativa durant molt de temps, però una cosa és això i l’altra és obviar i oblidar alguns conflictes bèl·lics i les seves conseqüències, com si mai haguessin existit.

Davant d’aquesta realitat cruel, l’Església catòlica està jugant, des de sempre, un paper únic en molts llocs de conflicte. Per una part, és la gran promotora de la pau, de la reconciliació i del perdó, com a potent instrument evangèlic que supera tots els credos i totes les reticències i rancúnies que puguin niar en el més profund del cor humà. D’aquesta manera, l’Església catòlica s’ofereix com a mediadora en diferents escenaris i inverteix temps i recursos en fomentar aquesta reconciliació difícil entre parts confrontades. Per altra banda, l’Església catòlica, malgrat ser discriminada o perseguida en molts llocs del món, s’erigeix en un dels grans valedors de l’educació per a infants i joves, sabedora que és la gran arma contra la intolerància i la corrupció.

Aquest paper pacificador i promotor de la cultura que realitza l’Església es complementa amb el seu rol caritatiu i assistencial, atenent els més dèbils i necessitats en hospitals i centres mèdics, orfenats, residències d’avis, etc.

És cert que la missió de l’Església i la seva constant tasca fent el bé, tal com va fer Jesucrist, s’enfronten amb una realitat d’enveja, gelosia, odis i rancúnies en molts llocs del món, fins al punt que s’exerceix actualment una violència inusitada contra els cristians, fent xantatge, segrestant, atemptant contra esglésies i, fins i tot, assassinant a víctimes innocents. Aquesta persecució, d’acord amb l’Informe de Llibertat Religiosa al món 2021, publicat per Ajuda a l’Església Necessitada, ve principalment dels governs autoritaris i comunistes, dels governs amb nacionalismes ètnico-religiosos i del creixent extremisme islamista. Juntament amb tot això, no podem oblidar la denominada, pel papa Francesc, com a «persecució educada» que és aquella que el laïcisme exerceix contra els valors cristians cada vegada amb més agressivitat.

Un cas diferent en el segle XXI és el conflicte terrible creat per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, on si bé no podem parlar d’una guerra religiosa, sí que és una realitat ben trista que es tracta d’una guerra entre països amb una àmplia majoria cristiana (més del 80% en ambdós casos) i especialment ortodoxos.

Com va dir l’arquebisbe greco-catòlic Shevchuk, líder de la comunitat catòlica majoritària d’Ucraïna: «La guerra sempre és un fracàs per a la humanitat, és un moment de vergonya en el qual s’humilia la dignitat de l’home. Quan lluitem per la pau, tot és possible. Quan esclata la guerra, podem perdre-ho tot». O com ha dit el papa Francesc: «Les guerres neixen sempre d’una injustícia perquè fan prevaldre el seu esquema sobre el de la pau».

Per tot això, i davant del panorama de la destrucció, de la guerra i de l’odi, els cristians, en primer lloc, hem de recórrer a la pregària profunda i confiada a Déu, que tot ho pot i que és capaç de convertir els cors de pedra més durs en cors de carn. I, en segon lloc, cal que la nostra Església sigui sempre un lloc de mediació, de reconciliació i de perdó a l’enemic, servint sempre al més necessitat, sigui qui sigui.

Beatriz Moretó,
Delegada d’Ajuda a l’Església Necessitada a Barcelona

Article publicat a la revista Església de Tarragona (maig-juny-juliol-agost de 2022 / n. 326)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies