El 24 de maig de 2015 es publicava l’encíclica del papa Francesc Lloat sigueu en la que afrontava el tema de la degradació que pateix la nostra terra. Només han passat poc més de sis anys i el problema ecològic s’ha agreujat fins a nivells de tal magnitud que hi ha veus que parlen que estem arribant a una situació que pot ser irreversible i, fins i tot, que perilla, entre moltes altres, la mateixa espècie humana.

El Papa, en el seu missatge a la cimera COP26 a Glasgow, ha dit que no hi ha més marge de temps i que, davant d’aquest «canvi d’època», tenim un compromís amb els més vulnerables i amb les joves generacions.

En aquesta cimera a Glasgow s’ha arribat a una sèrie de compromisos, però la insuficiència de les mesures, la poca concreció de moltes d’elles, els dubtes sobre la seva efectivitat, la dificultat de la seva implementació i l’abstenció d’alguns països importants a l’hora de comprometre’s amb els acords, fa dubtar dels resultats.

El desconcert davant la magnitud de la tragèdia està portant a molta gent al desencís i al pessimisme. S’esperava dels polítics que ens solucionessin el problema, però ells no poden aportar la solució, almenys tota la solució, com tampoc poden fer-ho els economistes. Continuem pensant en solucions parcials per un tema que és global, per tant, de tots; continuem pensant que la responsabilitat és dels altres quan és de tots; continuem pensant que ha de tenir una solució ràpida i senzilla una qüestió que ve de lluny, i que caldrà temps, accions variades i complexes i el compromís de tothom, almenys d’una gran majoria.

El Patriarca Bartomeu, citat per Francesc a la Laudato si’, diu: «Un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos i un pecat contra Déu» (LS 8). El Papa apunta que «no pensem tan sols en la possibilitat de terribles fenòmens climàtics o en grans desastres naturals, sinó també en catàstrofes derivades de crisis socials, perquè l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, solament podrà provocar violència i destrucció recíproca» (LS 204). La qüestió ecològica no és només un tema climatològic sinó una qüestió global que incideix en tot.

Les migracions actuals són no res en comparació a les que es produiran amb el progressiu escalfament. Conflictes de tot tipus i l’instint de conservació ens poden portar a tancar-nos en nosaltres, en el nostre grup i veure «l’altre» com l’enemic. La pandèmia del COVID-19 ens ha mostrat com som dependents els uns dels altres i que tot i tots estem connectats. Per això Francesc ens parla d’una «ecologia integral», basada en els principis de la Doctrina social de l’Església, especialment en el reconeixement pràctic de la dignitat de tota persona humana i dels seus drets, i en la recerca del bé comú que consisteix en el bé de tota la persona en les seves diverses dimensions i de tothom.

Caldrà parlar de sacrifici. És una paraula que pràcticament hem desterrat del nostre vocabulari, fins i tot del vocabulari cristià. Potser també nosaltres, els cristians, ens hem deixat emportar pel corrent, oblidant que el que ens és propi és el d’anar contra corrent; hem primat el «jo», arraconant els nosaltres, i també que només es dona vida donant la vida.

El Papa, a Laudato si’ ens parla d’austeritat. Els béns de la terra són limitats i cal administrar-los de manera que n’hi hagi per a tothom. La humanitat no para de créixer i la distància entre la part de món més desenvolupada i la que ho està menys és molt gran i s’agreuja. ¿Estem disposats a acceptar un model de decreixement? És més, ¿estem disposats a acceptar un model de decreixement asimètric, que vol dir que els que tenen més decreixin més? ¿Estem disposats a sacrificar-nos pels altres, perquè tinguin una vida equiparable a la nostra?

Estem immersos en un procés sinodal. El tema és precisament el de la sinodalitat. Ja hem après que això vol dir «caminar junts» però encara no acabem de saber en què consisteix i com fer-ho. El lema del proper Sínode dels bisbes és «Comunió, participació, missió.» El repte ecològic és un bon camp per practicar la sinodalitat.

D’entrada, cal sentir que som una mateixa família, corresponsables els uns dels altres, i que tots vivim en una mateixa casa, la terra, la casa comuna. Sense estimar-nos, sense estimar la terra, serà impossible «caminar junts», serà impossible la comunió entre els homes, amb la terra i amb Déu. El «Càntic de les Creatures» de sant Francesc és curull de tendresa i admiració, d’amor a l’obra creadora de Déu, aquesta obra de la que el mateix Déu proclama que «és bona.»

La segona paraula que ens proposa el Sínode és participació. Potser hem quedat sorpresos per la invitació del Sant Pare a que tots els cristians i, fins i tot d’altres que no ho són, hi diguin la seva. A Lloat sigueu, el capítol cinquè, que porta per títol: «Algunes línies d’orientació i acció», en tots i cadascun dels seus apartats ens parla de diàleg; i, precisament en les orientacions sinodals, se’ns convida, en primer lloc, a escoltar i després parlar, en una paraula, a dialogar; a arribar a consensos per poder passar a l’acció.

I, finalment, la missió. El Papa parla de la «conversió ecològica» de cadascú de nosaltres, de la presa de consciència i de la creació d’hàbits ecològics. Però no és suficient; dirà: «a problemes socials s’hi respon amb xarxes comunitàries, no amb la mera suma de béns individuals. […] La conversió ecològica que es requereix per a crear un dinamisme de canvi durador és també una conversió comunitària.» A la nostra arxidiòcesi, el Secretariat d’Ecologia i justícia social està cridat a fer propostes i impulsar accions a l’Església de Tarragona, tant a nivell personal com comunitari.

Potser algú es preguntarà si hi ha motius per l’esperança. El papa Benet XVI, en la seva encíclica Spe salvi diu: «El present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí» (SS1). Podem estar segurs de la meta, de la seva dificultat i grandesa, i de l’esforç que suposarà per tots nosaltres. El que no sabem és el camí. Només el descobrirem junts, caminant junts, escoltant-nos i escoltant Déu. I creiem en la promesa, i treballem perquè es faci realitat, aquesta promesa que expressa Pere en la seva segona carta: «Nosaltres, tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2Pe 3,13).

Santiago Soro Roca, pvre.
Consiliari de pastoral social

Article publicat a la revista Església de Tarragona (novembre-desembre 2021 / n. 324)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies