En el 50è aniversari de la solemne entrada com a arquebisbe de la seu de Tarragona, metropolitana i primada.

Neix a Bellpuig (Urgell, diòcesi de Solsona) el 9 d’abril de 1907. El 1926 completa els estudis eclesiàstics a la universitat Gregoriana de Roma: teologia (en grau de doctorat) i dret canònic (en grau de batxillerat). Rep el presbiterat a Roma el 21 de març de 1931. Exerceix diferents serveis pastorals al seu bisbat de Solsona, on també li són confiades distintes responsabilitats diocesanes, entre les quals la de secretari de cambra i govern, essent bisbe d’aquesta seu el doctor Vicente Enrique y Tarancón. Preconitzat bisbe de Sogorb el 4 d’agost de 1951, rep l’ordenació episcopal el 30 de novembre del mateix any a l’església arxiprestal de Bellpuig. Pren possessió de la diòcesi de Sogorb el 30 de gener de 1952. L’any 1959, aleshores bisbe de Sogorb, és el primer bisbe d’Espanya que dona aprovació diocesana a un model de pregària ecumènica basada en una perspectiva de l’ecumenisme que el Vaticà II després faria oficial; des de la Nunciatura, però, li arribaren pressions perquè deixés de divulgar aquella pregària. Després d’una remodelació de límits diocesans de la qual ell mateix té cura, és nomenat bisbe de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló el 31 de maig de 1960. Participa en el concili ecumènic Vaticà II (1962-1965), on té algunes intervencions i en relació amb el qual fa pública la carta pastoral L’Església davant del concili (1962), de ressò internacional. El Vaticà II marcà definitivament l’estil pastoral de Pont i Gol: dialogant, proper, renovador, evangelitzador.

És nomenat arquebisbe de Tarragona el 26 de novembre de 1970. Per poders pren possessió d’aquesta seu metropolitana i primada el 21 de gener de 1971 i hi fa la solemne entrada el 24 del mateix mes, en la qual pronuncia una significativa homilia: Les veus de l’Església de Tarragona. Presideix per primera vegada les reunions de la Conferència Episcopal Tarraconense el 3 de març de 1971 (reunió 17a). Per promoure l’aplicació del concili Vaticà II, la Conferència Episcopal Espanyola havia convocat l’Asamblea conjunta, que el nou prelat troba en fase incipient a l’arquebisbat de Tarragona i que aprofita per posar en marxa la revisió dels organismes diocesans i la renovació pastoral de l’arxidiòcesi. Com a metropolità i president de la Conferència Episcopal Tarraconense impulsa la vertebració i la coordinació de l’acció pastoral de les vuit diòcesis amb seu a Catalunya: Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Solsona, Tortosa, Vic. El 1976, per primera vegada (i els primers a tot l’estat espanyol), els bisbes de Catalunya amb l’arquebisbe Pont i Gol com a metropolità fan la seva preceptiva visita quinquennal ad limina apostolorum de manera conjunta. L’any 1977 estableix un modus operandi amb el president Tarradellas, abans del seu retorn a Catalunya, pel que fa a les relacions entre la Generalitat i els bisbes de Catalunya, basades en una “mútua independència i sana cooperació”. Amb decisió i entusiasme impulsa i acompanya el trasllat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, des de la cartoixa de La Valsainte (Suïssa) a la catedral de Tarragona, per a ser-hi definitivament inhumades, el 15 de maig de 1978, amb un cenotafi proper al panteó cardenalici en recordança del doctor Manuel Borràs, bisbe auxiliar del cardenal, immolat en la revolta de 1936. Com a membre de la Conferència Episcopal Espanyola, hi ocupa càrrecs de responsabilitat, sobretot en el camp de l’acció social i caritativa; era estimat i valorat pels bisbes més joves que l’invitaven a preparar amb ells les assemblees plenàries. El 15 de juny de 1982 rep de la Generalitat la distinció de la Creu de Sant Jordi. El 12 d’abril de 1983 el papa Joan Pau II li accepta la dimissió, que havia presentat per raó de l’edat.

El 16 de setembre de 1988, per iniciativa d’Òmnium Cultural, rep el títol de fill adoptiu de Tarragona. El 15 d’octubre de 1994 és homenatjat per la ciutat de Castelló, de la qual havia estat el primer bisbe. Els darrers anys de la seva vida transcorren a Tarragona i a Solsona, on mor el 4 d’octubre de 1995, i el dia 7 se celebren les exèquies a la catedral de Tarragona.

La multiplicitat dels seus escrits, adreçats a diversos col·lectius d’arreu de Catalunya, demostren la seva proximitat a les persones i col·lectius i la seva sensibilitat a les variades realitats i iniciatives que s’anaven desvetllant l’últim quart de segle al nostre país. Tingueren especial ressò dues conferències seves: La llengua de l’Església (1975, a Reus) i L’Església a Catalunya, quins camins? (Mollerussa, 1976). D’un tarannà afable, pacífic i senzill, Pont i Gol fou fidel als valors espirituals que representava com a bisbe, i sensible a les realitats humanes i culturals del país. Fou reconegut a Catalunya i respectat i considerat en l’àmbit de l’Església d’Espanya. Moltes foren les persones que des de diferents instàncies de la vida ciutadana, cultural i política, i de la vida eclesial, trobaren en l’arquebisbe una persona que acull, escolta i aconsella.

En una trobada de preveres, el 18 de gener de 1999 es presenta a Tarragona la Miscel·lània Arquebisbe Pont i Gol, obra pòstuma, que recull 49 col·laboracions i un repertori de totes les publicacions de l’arquebisbe al llarg del seu servei episcopal, classificat en 12 epígrafs. El 2001 (20/1 a 11/2), amb el títol El Dr. Pont i Gol, home d’Església, fidel al país s’obre una exposició commemorativa sobre l’arquebisbe a la Diputació de Tarragona, després d’haver estat presentada a Bellpuig, Solsona i Vallbona de les Monges. El 12 de febrer de 2005 l’Ajuntament de Tarragona li dedica un carrer del municipi.

 Joaquim Claver Caselles, pvre.
Article publicat a la revista Església de Tarragona (gener-febrer 2021 / n. 319)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies