977233412 premsa@arqtgn.cat

El segle de la globalització avança de manera treballada i feixuga, amb una imprevista i imprevisible pandèmia de coronavirus. El canvi d’època al qual assistim comporta modificacions de tota mena, de tipus antropològic i cultural, social i polític, tecnològic i econòmic. Ara, amb la pandèmia estem descobrint que els canvis globals poden afectar, greument, la salut de la persona humana. Amb el virus, l’ésser humà, artífex de la història, de la cultura i de la ciència, i alhora guardià de la terra, queda reduït a ben poca cosa. Un virus covat a Wuhan s’ha escampat com la pólvora i en aquests moments sacseja els fonaments de la vida de molta gent arreu del planeta. El virus ha posat la nostra feblesa davant el mirall. Pensàvem que érem quasi immortals i heus ací que de sobte, davant un virus agressiu, moren milers de persones i milions més cauen en un sentiment d’angoixa col·lectiva, que s’encomana molt de pressa. Com podem reaccionar?

L’actual situació fa veure que ningú no se salva sol. O surem tots o ens enfonsem tots. O ens ajudem els uns als altres o no ens en podem sortir. L’opció individualista, la que consisteix a isolar-se i construir-se un món a la mesura del propi «jo», no és mai sostenible, però encara menys quan es desencadena una amenaça comuna d’aquestes dimensions. Sense algú al costat, no ens podem salvar. Sense un teixit esponjós d’afectes i d’amistat, no podem superar una força de mal que colpeix el món, especialment els més febles de la societat. L’individu autosuficient, orgullós de si mateix i dels seus triomfs, «es trenca» davant una malaltia global, de la qual se saben poques coses. I és que la sorpresa forma part de la història. No som amos del nostre destí. La salvació no surt de nosaltres mateixos, ve del costat nostre i ve sobretot de dalt. Per això en moments difícils ens convertim més que mai en mendicants.

I alhora, una dificultat global seriosa com el coronavirus, ens converteix en gent atrapada per la por. I lluitar contra la por no és gens fàcil, perquè tots ens volem autopreservar. Paradoxalment, l’arma més eficaç contra la por i contra el pànic és deixar de pensar en un mateix de manera única i unívoca –de vegades fins i tot malaltissa–, i entrar en un nou espai: la preocupació per l’altre. S’acosten temps complexos en els quals moltes persones se sentiran soles per raó dels aïllaments a què es veuran sotmeses. Em refereixo, per exemple, a les persones grans, als mateixos malalts del virus o als suspectes de tenir la malaltia. Aquests aïllaments, que són sanitàriament necessaris, provoquen una mena de buidor d’esperit, com la provoca l’obligada manca de manifestacions d’afecte i estimació. Al qui està sol, se li afegeix més solitud.

Doncs bé, el qui té cura de l’altra persona recupera el coratge. El qui es planteja la solidaritat envers l’altre surt de l’angoixa, en un temps en què el «jo» tendeix a dominar sobre el «nosaltres». Seria una llàstima que la crisi del coronavirus no ajudés a polir la consciència comuna de la humanitat i no la purifiqués de l’individualisme i la indiferència. D’aquest temps de prova, en pot sorgir una civilització que globalitzi la solidaritat, que trobi maneres concretes de viure-la, que vegi la terra com la «casa comuna» dels éssers humans.

En paraules de Marco Impagliazzo a propòsit del coronavirus, «la pregària és la forma més gran de solidaritat i de proximitat a les persones que passen dificultats». La pregària és el gran recurs, el gran actiu de tothom, malalts i sans, infectats i guarits. Alhora, el Papa Francesc ha insistit que els preveres han d’estar a punt per a administrar els auxilis espirituals a les persones que els demanin, incloent-hi òbviament els malalts de coronavirus. La història de l’Església és plena d’exemples d’atenció als malalts per part de cristians, tant en els primers segles quan eren, numèricament, una minoria, com quan el cristianisme va ser majoritari. Molts dels nostres pobles tenen com a advocat, és a dir, intercessor prop del Pare, un sant relacionat amb la pesta o altres flagells semblants.

Especialment aquests dies, la pregària fa créixer la solidaritat amb els qui són colpits per la situació present (especialment, els pobres, els malalts i els sense sostre), enforteix contra la por i fins i tot el pànic que arrossega moltes persones, sosté l’esperit vacil·lant en un temps de dificultat i de prova, ens renova el do de ser ministres de la consolació i de l’afecte, augmenta en nosaltres la serenor que cal transmetre als atribolats, ens dona uns ulls de misericòrdia per tal de mirar el món amb un cor que hi veu, proper al cor de Jesús, Mestre i Senyor.

Les quarantenes de la situació present s’assemblen als quaranta dies de dejuni que Jesús va transcórrer en el desert. En l’Evangeli s’explica que va ser l’Esperit qui «va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés» (Mateu 4,1). Enguany la Quaresma és un temps de prova, en el qual el mal actua de diverses maneres –començant per la malaltia provocada pel coronavirus i incloent-hi el desànim o la manca de control d’un mateix. Seguint Lluc 4,1-13, la prova arriba des de tres angles. Som temptats de pensar només en nosaltres i les nostres necessitats. Som temptats d’isolar-nos en un món fet de rumors i fantasies, alienats del món real i distanciats de la comunitat eclesial. Som temptats de deixar de banda el pensament de Déu Nostre Senyor, el qui ens salva, el qui mereix tota la fe i tota l’esperança.

Amb aquests sentiments caminem cap a la festa de Pasqua, que és la plenitud de l’amor de Déu. Que el Senyor protegeixi tothom!

Mn. Armand Puig i Tàrrech,
rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

(Article publicat a la revista El Bon Pastor – Març de 2020)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies