El mes de març passat, en ocasió de la celebració dels 500 anys del primer anunci de l’Evangeli a les Illes Filipines i la primera celebració de l’Eucaristia el dia de Pasqua de 1521, el papa Francesc va rebre els estudiants del Col·legi Filipí a Roma i els va adreçar una al·locució en la que va compartir amb els joves clergues filipins algunes reflexions sobre «el temps, del que està feta la nostra vida». És bastant freqüent en el pensament de Francesc parlar del record del passat, fins el punt que ha usat molts cops una paraula pròpia del seu espanyol argentí: «Sean memoriosos». Ho fa emparant-se en els consells de l’apòstol Pau a Timoteu quan recorda la seva mare i àvia: «Faig memòria de la teva fe sincera, que ja tenien la teva àvia Lois i la teva mare Eunice» (2Tm 1, 5). A Evangelii Gaudium ho afirma amb contundència: «El creient és fonamentalment memoriós» (EG 13).

Tinc la impressió que, sovint, la rapidesa amb què vivim, ens porta a perdre la memòria immediata. Hi ha molta gent, per exemple, que avui escriu en mitjans de comunicació i ha perdut la memòria pel que fa a l’aportació de l’Església durant els anys setanta i vuitanta en favor de la recuperació de la democràcia i les llibertats, o en la protecció de la llengua i la cultura catalana, o en la defensa dels drets de les persones i dels pobles a casa nostra. Per això, és d’agrair que un personatge il·lustre com Quim Nadal hagi publicat recentment un volum «Noms d’una vida» en què entre els protagonistes del seu elenc hi són presents catòlics com els seus pares, monjos com Maur Esteva i preveres gironins com Modest Prats o Joan Busquets.

Davant l’estratègia d’alguns mitjans de comunicació —potser el cas més flagrant són els informatius de TV3— de fer invisible i insignificant el món catòlic o com a molt presentar-lo tendenciosament només en els seus aspectes conflictius, o merament folklòrics, ens cal recuperar la memòria de tot allò que el «factor catòlic» ha aportat al bé comú de casa nostra. Hem de «ser memoriosos». En els nostres presbiteris, congregacions religioses, monestirs… tenim un «núvol molt gran de testimonis» que en aquest segle XX han estat forjadors de la societat i de l’Església des de les parròquies rurals fins a les barriades més perifèriques de les ciutats. Ens cal conèixer la història recent de la nostra Església, perquè no ens passi allò que el llibre de l’Èxode diu subtilment sobre l’inici de l’esclavatge dels israelites: «Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d’Egipte».

El periodista i professor universitari Antoni Batista deia en la presentació d’un dels seus excel·lents llibres sobre la transició espanyola: «Perdonar les persones, sí. Oblidar la història, no. Això de «ni oblit ni perdó» em sembla terrible. Els que ho defensen han d’acumular molta amargor, perquè l’odi no és ni biològicament ni ecològicament sa. L’odi és malaltís».

«La memòria —afirmava el Papa als filipins— val per un poble sencer però també per cada persona en singular». Quan mirem enrere recordem moments bells i moments difícils i sovint descobrim la Providència de Déu en la nostra vida, que ha actuat a través de moltes persones, especialment, diu el Papa, aquelles persones que ens han ajudat a enamorar-nos de Jesús.

La memòria ens fa entendre que no estem sols, que formem part d’un poble. La memòria ens porta a les nostres arrels, a les arrels del nostre poble, a les arrels de l’Església. La memòria, com recorda Francesc, és el que fa fort un poble, perquè se sap arrelat en un camí, en una història.

El Papa demana sovint que «el Senyor ens doni la gràcia de no perdre mai la memòria, de no amagar-la. Memòria de persona, de família i de poble».

Norbert Miracle i Figuerola, pvre.

Article publicat en el Full Dominical del 29 d’agost de 2021

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies