977233412 premsa@arqtgn.cat

En els darrers temps han estat moltes les informacions publicades en els mitjans de comunicació sobre els béns immatriculats de l’Església, és a dir, els inscrits per primera vegada en el Registre de la Propietat. Sovint s’ha acusat l’Església catòlica d’apropiar-se indegudament de béns immobles. Però, què hi ha de cert o de fals en aquestes notícies?

L’Església està present al nostre país des de fa milers d’anys —l’Arquebisbat de Tarragona existeix des del segle I—. Els cristians han construït temples, catedrals, ermites, cementiris, monestirs arreu del territori i, en la immensa majoria dels casos, no ho feien a títol particular sinó que ho feien com a Església, com a membres de la comunitat cristiana. Tot això implica que l’Església té una xarxa de béns distribuïda arreu del territori que constitueix un patrimoni anterior a la constitució del mateix Estat modern i dels mitjans moderns de protecció i seguretat jurídica de la propietat —el que coneixem com a Registre de la Propietat—. En cap cas el bisbe o rector disposen d’aquests béns a títol personal sinó que en són els administradors.

El traspàs al Registre de la Propietat

Com es va fer el traspàs d’aquests béns eclesiàstics al Registre de la Propietat? Aquest Registre es va crear a Espanya el 8 de febrer de 1861 i de seguida es va debatre com registrar els béns de l’Església tenint en compte que els tenia de temps immemorials sense disposar en moltes ocasions de tota la documentació que avui es requereix per acreditar jurídicament una propietat.

En un patrimoni minvat per les diferents desamortitzacions del segle XIX, es va voler donar una solució a aquest problema. Des de 1863 a 2015 —per tant no és cap privilegi franquista, la II República va mantenir aquest procediment— l’Església va poder immatricular els seus béns per certificació, igual que les entitats públiques, per l’arrelament històric de l’Església en el territori.

Aquesta legislació no es va aplicar als llocs de culte. Des de 1863 a 1998, l’Església no va poder registrar els seus temples, a diferència de les altres confessions i dels particulars que sí que ho podien fer. La raó és que es considerava que era notòria la seva propietat i no calia registrar-la.

El 1998 es va anul·lar per «inconstitucional» aquesta excepció i fins al 2015, l’Església va poder immatricular els seus temples. Durant aquest període (1998-2015) s’ha procedit a immatricular un nombre important d’esglésies o ermites. Tot això no s’ha fet de manera arbitrària sinó d’acord amb la legalitat vigent i amb la supervisió professional de tècnics del cadastre i del Registre de la propietat. No ha estat, en cap cas, ni una apropiació, ni una expropiació, ni molt menys un espoli: l’Església ha registrat el que documentalment li constava com a propi.

En el nostre Arquebisbat, gairebé la totalitat de béns immatriculats són Esglésies, ermites o rectories. Uns béns que no suposen cap benefici econòmic, ans al contrari, béns que són patrimoni cultural que demanen una gran inversió de manteniment i conservació, suposant un gran pes econòmic i de gestió tant per les parròquies com per a l’arxidiòcesi, i que es posa al servei turístic, cultural i social dels nostres pobles i ciutats.

És possible que en tot aquest immens procés de regularització s’hagi comès algun error però qui vulgui acreditar la propietat d’un temple l’haurà de demostrar d’alguna manera. En aquest cas mai hi mancarà la voluntat de diàleg per part de l’Església i, si cal, recórrer a la justícia sense necessitat d’utilitzar demagògicament el soroll mediàtic i polític.

Josep Mateu, pvre.
Delegat diocesà per als béns de l’Església

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies