El monjo és aquell que busca Déu. I ho fa, principalment, valent-se de l’escolta: una escolta atenta que ha de ser la seva actitud fonamental. És per això que sant Benet, pare dels monjos, comença la seva Regla amb aquestes paraules: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor…» (Cf. RB, Prol. 1). Per poder captar la Paraula que Déu li ha donat en la Sagrada Escriptura i escatir el seu sentit més profund, i perquè el monjo pugui discernir què és el que Déu li vol dir en el seu avui i ara, cal que escolti la paraula de Déu amb atenció. D’aquí neix l’estima del monjo per la paraula: la paraula el porta a Déu i li obre el camí de la seva recerca. I per això la llegeix, la medita, la reflexiona… Però aquest amor no s’acaba aquí: l’escolta atenta porta el monjo a dialogar amb Déu, el porta a la pregària. Quan el monjo prega dialoga amb Déu amb la mateixa paraula que Ell li ha donat. I essent tanta la importància que el monjo dona a la paraula, no en té prou pronunciant-la: l’ha de cantar.

Durant segles, el monjo ha pregat cantant, perquè ha trobat en el cant la millor manera de magnificar aquest seu diàleg amb Déu, que du a terme a través de la Seva pròpia paraula. El cant fa que la paraula penetri més fàcilment a l’interior de tota persona. I a més ajuda a crear un esperit comunitari, perquè els qui canten junts experimenten allò que el llibre dels Actes deia de la primera comunitat: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima» (Cf. Ac 4,32). A més, sant Benet demana que el cant sigui ben executat: «Els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients» (Cf. RB 38, 12). El cant, doncs, ha de ser digne i ben executat perquè és pregària. Quan el monjo és a la pregària sap que és a la presència de Déu, i per això no hi vol ser de qualsevol manera. D’aquí ve que l’oratori sigui un espai bellament decorat, i hagi de comptar amb una litúrgia ben feta i una música ben executada.

Aquest és el motiu que a Montserrat, almenys des de fa set-cents anys comptem amb l’ajuda de l’Escolania: un cor de veus blanques que fa el servei de crear aquest ambient bell i harmònic en el que es desenvolupa la pregària. El cant dels escolans ajuda també els pelegrins a fer experiència de Déu a través de la bellesa de la música, i per tant, acompleix la finalitat principal del cant litúrgic: ajudar a entrar i endinsar-se en el Misteri de Déu.

Efrem de Montellà
Prefecte de l’Escolania de Montserrat

Article publicat a la revista Església de Tarragona (juliol-agost 2021 / n. 322)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies