Mack Phillips (Sam Worthington) és un pare de família marcat pel dolor de la pèrdua traumàtica de la seva filla petita, Missy. Un dia rep una misteriosa carta que li convida a passar el cap de setmana a la cabana on es van trobar els últims rastres de la seva filla. Desesperat i intrigat decideix acudir, trobant-se amb uns amfitrions inesperats, la Santíssima Trinitat: Déu Pare (Octavia Spencer), Jesucrist (Aviv Alush) i l’Esperit Sant (Sumire Batsamaru). Ells li ensenyaran a mirar el seu dolor d’una altra manera, i a descobrir el poder sanador del perdó.

Aquesta estranya pel·lícula del director britànic Stuart Hazeldine es basa en la novel·la de William Paul Young, un fill de missioners protestants, víctima reiterada d’abusos sexuals, i que finalment va rebutjar qualsevol pertinença a una església institucional, cosa que es deixa notar en algun diàleg de la pel·lícula.

Atès que es tracta d’un film l’argument és explícitament teològic i moral, i la intenció és clarament didàctic-pastoral, i encara que una crítica de cinema no és el recipient adequat per a una anàlisi d’aquesta naturalesa, sembla necessari oferir almenys algunes claus generals que permetin entendre millor les aportacions i mancances de la pel·lícula.

Partim de la base que la valoració que fem de la cabana és molt positiva, fins i tot des d’una perspectiva catòlica, tot i la clara empremta protestant d’alguns dels seus plantejaments. Proposa una interessant catequesi -diguem-ho així- sobre el perdó, fins i tot el perdó a un mateix, així com sobre el dolor com a ocasió de bé. També es podria dir que és una història sobre l’Amor i la Misericòrdia. I a més, el guió abandona el terreny del que és políticament correcte, per arribar a plantejar sense embuts el perdó del que humanament insuportable, com és el cas del perdó al violador i assassí de la pròpia filla. I per a això tracta d’exposar la forma en què Déu mira i estima a cada ésser humà, mostrant directament El seu punt de vista, d’una manera que probablement no s’havia fet fins ara en la història del cinema. Òbviament es tracta d’una decisió de guió molt arriscada, que requereix molta complicitat i llibertat imaginativa de l’espectador, però no sembla mal resolta.

Hi ha alguns aspectes susceptibles de matisar, i que en cap cas suposen una objecció insalvable o esmena a la totalitat. En aquesta mena de teràpia trinitària, es troba a faltar alguna al·lusió major al sacrifici redemptor de Crist, que en certes escenes hagués estat absolutament necessària. En la versió americana del film sí que es troba una escena explícita, que en la còpia que es distribueix a Espanya desgraciadament no hi és. També podria haver estat més ric i desenvolupat el tractament de la llibertat humana, insuficientment subratllada en parlar de les accions perverses de l’home. Més aviat, el film parla d’un Mal que actua, i que Déu no pot impedir. Però potser el més cridaner és el subtil to de manual d’autoajuda bonista que travessa tot el procés de transformació del personatge, i que inevitablement està amanit de voluntarisme, i sobretot, de moralisme, d’altra banda d’arrels tan protestants. Però no és previsible que a Espanya molta gent percebi això com un defecte, ja que aquesta mentalitat moralista protestant fa molt que es va instal·lar en el nostre catolicisme.

Finalment, com és de suposar, la pel·lícula subratlla la relació directa amb Déu, i en cap moment es presenta la comunitat cristiana com el lloc on torna a fer-se tangible la presència real i històrica de Crist. A més la pròpia biografia del director li fa subratllar el inadequat de les “religions institucionals”. Però aquestes coses van de seu en una pel·lícula protestant.

Malgrat totes aquestes matisacions, el film deixa un bon gust de boca, probablement perquè la seva reflexió sobre el dolor i la misericòrdia és molt veritable, la experiències que s’expliquen tenen molts elements d’autenticitat i es conjuguen bé amb la insistència del pontificat del Papa Francisco sobre aquestes qüestions, i perquè posa l’èmfasi en el canvi de la persona, més que en el de les estructures.

Respecte al fet que Déu sigui una dona, de raça negra, o que l’Esperit Sant sigui una jove oriental d’evocacions hippies, no sembla massa rellevant. És pura correcció política, però no té res a priori reprotxable. És una solució dramàtica a una qüestió impossible de resoldre en termes plàstics, i per tant no té gaire sentit buscar-li lectures que res tenen a veure amb la proposta del film. Un film inoblidable que segurament faci molt bé.

Juan Orellana

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies