L’Església dedica el darrer diumenge de setembre al dia de les persones migrades i refugiades. Un tema que, desgraciadament, tenim a tocar cada dia, ja que són moltes les persones que per motius polítics, socials, desastres naturals i guerres es veuen obligades a marxar dels seus països, deixar tot el que tenen, així com tot allò que al llarg de les diferents generacions han anat recopilant i s’han anat transmetent, com són costums religiosos, culturals i records personals. Són vides truncades que han de començar de nou a d’altres terres on, per bé que se’ls aculli, sempre els queda l’enyorança i el dolor d’haver de deixar familiars que potser no veuran mai més. Un exemple el tenim amb la pandèmia, ja que han estat moltes les famílies que han perdut éssers estimats i no han pogut completar el dol.

De tots és ben conegut que al llarg de la història han estat molts els moviments migratoris als quals podem fer referència, però no per això són menys dolorosos. Tanmateix, ara vivim moments molt inestables, els quals comporten creuaments de cultures i, en poc temps, tots hem de fer l’esforç, d’una banda, de repensar els nostres costums i, d’altra banda, d’acceptar els hàbits i les pràctiques i tradicions d’aquells que s’han vist obligats a canviar de país. Reflexió que ens porta a parlar i a meditar termes com respecte, tolerància, diversitat i fraternitat.

Crec que és també obligat pensar i fer referència a totes aquestes nenes i dones que en molts dels seus països veuen vulnerats els seus drets només pel fet d’haver nascut dona; moltes d’elles, quan fugen de la seva terra, veuen una altra llum i tenen la possibilitat de ser tractades com éssers humans que són. Aquest col·lectiu, des de sempre, ha estat el més vulnerable i ara potser ja comença a ser hora que també per elles les coses canviïn.

Recordo, no fa pas tant, quan encara treballava en el món de l’ensenyament, que d’un dia per altre ens arribaven alumnes nous amb qui costava comunicar-nos per qüestió idiomàtica i, també, perquè ells arribaven espantats. No sabien com els rebríem i, tot i ser amables amb ells, seguien desconfiant i tenint por. Era una situació difícil per ambdues parts, però, a poc a poc, tots vam aprendre a enriquir-nos culturalment i a respectar-nos de forma mútua.

A l’escola no s’empraven els mots refugiats o immigrants, sinó que per a nosaltres, els professors, eren alumnes nouvinguts, paraula que per algú només pot ser un eufemisme, però que, tanmateix, és un mot més integrador. Em sap greu i em fa mal a l’oïda els termes migrant o refugiat, són etiquetes malsonants i fortes i, per això, potser ens cal deixar-les de banda, ja que per part d’alguns partits polítics sembla que aquest llenguatge més inclusiu cada cop es promogui menys, cosa que només fa que posar barreres i murs quan, en realitat, veure l’altre com un més de nosaltres, ens mena cap al camí de la pau, el respecte i l’harmonia.

Finalment, tot això em porta a fer esment del gran compositor alemany L.V. Beethoven, quan a la segona dècada del segle XIX va compondre la seva Novena Simfonia i, amb visió profètica, hi va posar un cant a la fraternitat, avui l’Himne d’Europa. És clar que una cosa és la música i se l’endú el vent i una altra són els fets.

Pensem-hi, si us plau, ja que davant de Déu tots som germans i fills d’un mateix Pare!

Montserrat Esporrín Pons,
delegada diocesana per a la pastoral social

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies