L’estiu encara és un goig per les parròquies i esglésies de la costa. L’estiu passat, a més dels turistes anònims que s’acosten puntualment, em vaig fixar en les famílies i, especialment, en les famílies que algun dels seus membres té alguna discapacitat física o mental, en podríem dir «especials». El turisme familiar d’Altafulla i contrades permet de poder fer aquesta bonica constatació, aquestes famílies hi són, són moltes i mostren una salut envejable: delicadesa exquisida, somriures a dojo, bona combinació de responsabilitat i generositat, quasi com un somni constant… Gaudeixen d’uns dies de convivència i d’esbarjo que posen a prova els pares, germans i familiars més experts. Són dies on els nois i noies més grans han deixat el taller on treballen i la residència on viuen habitualment, «Ens han donat vacances!» diuen tot cofois, com qualsevol treballador! Els més jovenets gaudeixen d’uns dies de platja i de sol sota la mirada atenta de pares, tiets, cosins… Són dies esgotadors, sembla que no s’acabi mai el neguit de més joc, de més aigua i bicicleta, de més festa. Els pares, alguns ja avis, contemplen embadalits la bellesa i la felicitat dels seus fills i filles.

Diuen que no són com els altres, però són els nostres, els millors, l’alegria de casa nostra, la joia més gran del nostre cor. Per alguns l’entreteniment no és tan fàcil, necessiten qui els guiï, qui els entri a l’aigua i els sostingui, qui els parli a cau d’orella perquè no hi senten bé…, i tot amb una gentilesa i paciència que desitjaria qualsevol ésser humà. Summament agraïts, ells corresponen expressivament amb el seu afecte i generosos somriures.

Falta una darrera consideració, l’espiritual. Aquests dies que sembla que no s’acaben, d’esforç i atenció, tenen una inflexió a les vuit del vespre. És l’hora de missa. Sempre ben puntuals, alguns dies més perquè s’han de confessar, amb un somriure als llavis com qui reconeix en Jesús el més íntim dels seus amics, participen activament de la celebració pregant i cantant amb tot el cor, amb una veu que es fa notar. Després de missa, les converses i salutacions amb els feligresos és expressió de l’eucaristia que junts acabem de celebrar, joia serena i continguda entre germans.

Estic segur que només Déu és capaç de calcular (si es pot!) tot l’amor, tota la generositat d’aquests pocs dies de vacances familiars. Però ningú no es preocupa de comptar, no es fa per ser comptat sinó per ser feliç! No hi ha amor més gran que el qui dona la vida! L’estiu acaba i tothom retorna als seus llocs habituals. És tota una gràcia de Déu haver pogut contemplar, algunes de lluny altres de ben a prop, aquesta meravella de famílies «especials», si se’m permet. D’estiu a estiu no hi ha la gelor del fred hivern sinó la calidesa de la fraternitat, una nova primavera. Una oportunitat de transformació interior. Els discapacitats ens capaciten per observar millor la realitat del nostre entorn, els petits del Regne ens deixen entreveure el rostre de Crist per estar atents a tot tipus de pobresa. Aquesta capacitat de relació i atenció ens fa més humans, més germans, més cristians.

L’observació, que potser també heu fet d’altres, ens duu a una bonica afirmació, la família és ben viva i té una fortalesa molt gran quan aquesta es posa en acció, sense límits i amb grans horitzons. Que la fe enforteix i uneix més que res la família, és això el que la fa especial!

Jaume Gené Nolla, pvre.
Rector d’Altafulla
(Article publicat a la revista El Bon Pastor n. 93. Setembre de 2017)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies