Obro la petita finestra i em passa pel davant un article que trobo molt interessant del Dr. Emilio Mayayo sobre el suïcidi (Diari de Tarragona, 1 d’octubre de  2018). Diu que en l’àmbit de l’Estat espanyol hi ha uns 4.000 suïcidis anuals. Sí, sí, ho has llegit bé: uns 4.000! I afegeix que si comptem els 8.000 que queden amb seqüeles greus, són unes 12.000 les persones que són víctimes d’aquesta patologia silent, diu l’autor. I encara hi afegeix que a més d’aquests directament afectats hi ha les persones afectades indirectament.

Una altra dada impressionant és que, segons els estudis recents, un 10% d’estudiants universitaris han tingut a la ment aquesta patologia. Una de les hipòtesis que s’apunten és que gran part de la privació del més preuat que té l’ésser humà, la vida, es deu a la manca de salut social.

Moltes vegades he pensat que els mitjans de comunicació fan molt bé no donant gaires notícies d’aquests fets. Tanmateix, el problema hi és. I és molt greu.

Ens deu resultar bastant difícil entendre què passa per dins d’aquestes persones i tractar d’entendre el que pateixen. Tampoc és fàcil saber estar a la vora ajudant i no destorbant o pitjor  encara agreujant el mal que pateix per dins.

El millor que podem fer deu ser donar testimoni de proximitat, de comprensió i sempre d’amor. I donar testimoni d’estimar el gran do de la vida, de viure’l en relació amb Déu que ens dona aquest do i de sentir que n’hi haurem de donar comptes, de com hem administrat aquest do, del qual en som administradors però no ens n’hem de sentir amos. Que el Pare bo ens hi ajudi.

Miquel Barbarà Anglès, pvre.
Article publicat al Full Dominical (4 de novembre de 2018)

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies