L’Església està cridada a anunciar arreu l’energia vital i espiritual de l’Evangeli, a projectar esperança en un món enfosquit per tants sofriments, a ser hospital de campanya per guarir les ferides de l’ànima. Els qui ens sentim membres actius de l’Església ens considerem cridats a examinar les seves mancances a fi que sigui més eficaçment un reflex del Crist en el món.

Observem, a casa nostra, un conjunt de ciutadans que es defineixen com a cristians, però que s’han allunyat de la vida de l’Església, de les comunitats, de la litúrgia, dels sagraments i de l’activitat social i cultural que desenvolupen.

Com a laics compromesos amb l’Església, no volem ni podem ser indiferents als cristians allunyats, als ciutadans que, sentint-se cristians, han pres distància de l’Església, ni tampoc a aquells que, per desconeixement o pel que sigui, no hi han trobat un interès especial.

Aquest procés d’allunyament no es pot comprendre al marge de la intensa secularització que viu la nostra societat, de la pèrdua de referents cristians en l’imaginari col·lectiu i de l’eclipsi de Déu que observem, en el món occidental, i en particular al nostre país, en el que l’opció de vida cristiana és poc visible. O bé apareix com una opció anacrònica, pròpia d’un altre temps, o bé és ridiculitzada.

Dins d’aquest mosaic humà que anomenem els allunyats, hi ha tota mena de tipologies. Hi ha un gruix de cristians allunyats que han marxat sense fer soroll, sense una causa objectiva: persones que han rebut els sagraments de la iniciació, però que, a partir de la postadolescència i la joventut, s’han allunyat de la institució sia per deixadesa, sia per comoditat. Han marxat, però sense rancor. No han anat a raure a cap altra comunitat espiritual, i fa la impressió que tampoc en sentin necessitat, que ho hagin deixat enrere sense memòria ni nostàlgia.

Hi ha cristians que s’han allunyat, però conservant una set profunda d’espiritualitat i de Crist. No han trobat en l’Església la font que podia sadollar-los i cerquen de viure la seva espiritualitat per camins més personals: en la natura, en l’art, en la lectura personal de l’Evangeli, en la pràctica de la solidaritat o bé en comunitats espirituals que desenvolupen litúrgies frontereres. Altres han pres distància perquè entenen que la institució no respon al llenguatge ni als problemes actuals, que està ancorada en el passat. No comprenen moltes lògiques institucionals. Voldrien una renovació de les estructures de la institució.

Finalment, n’hi ha que s’han allunyat perquè s’han sentit ferits per membres de la comunitat cristiana. Han marxat amb ressentiment i rancúnia que han deixat una greu ferida en l’ànima. Ens correspon estar molt atents a aquestes situacions, potenciar processos de perdó i de reconciliació i mostrar el penediment per les males pràctiques dins de la comunitat eclesial. Tant Benet XVI com el papa Francesc han denunciat reiterades vegades aquest escàndol, i Joan Pau II va protagonitzar un dels moments més clars del Jubileu de l’any 2000 demanant perdó.

Ens preguntem si, com a comunitat, estem suficientment amatents als qui s’han allunyat de la vida eclesial. Són càlides les nostres comunitats? Són sal i llum en el món? Som prou audaços a l’hora d’anunciar el que creiem? Com podríem establir ponts amb els allunyats? Emprem un llenguatge prou entenedor? Sabem fer transparent el rerefons espiritual i transcendent que encoratja i dóna un sentit a les nostres accions socials? En l’escola cristiana presentem realment l’opció pel Crist?

Els allunyats ens obliguen a pensar què significa estar proper o lluny del Crist, si la nostra presència en l’Església és un refugi enfront del món o bé un àmbit de compromís i d’il·luminació del món. El papa Francesc ha subratllat a l’Evangelii gaudium que l’Església ha de sortir de si mateixa, trencar l’endogàmia i esdevenir missionera. No és cap novetat. La pulsió missionera està en el mateix ADN de la vida cristiana. Cal sortir i anunciar allò que creiem als qui ho ignoren, però, també, escoltar i acollir els qui ja ho coneixen, però s’han allunyat.

Escoltar l’altre –el llunyà, el discrepant– és, al cap i a la fi, una de les necessitats més grans del món d’avui, un món que reclou en xarxes socials bel·ligerants amb els altres. Sense aquest esforç, ni les qüestions espirituals ni les socials ni les polítiques són capaces de trobar sortides fecundes i integradores.

ALBERT BATLLE, JOSEP MARIA CARBONELL, MÍRIAM DÍEZ, EUGENI GAY, DAVID JOU, JORDI LÓPEZ CAMPS,
MARGARITA MAURI, JOSEP MIRÓ, MONTSERRAT SERRALLONGA, FRANCESC TORRALBA

Article publicat a La Vanguardia, el 21 de gener de 2018

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies