Innovar és un verb que augmenta la seva presència en qualsevol relat sobre el present i el futur de les nostres activitats professionals.

L’educació, entesa com el servei dels centres educatius a nens, joves i adults que requereixen formar-se, també s’ha tornat molt conscient de la necessitat d’innovar. No és una moda. Els avenços científics en el coneixement dels processos d’aprenentatge ho requereixen. Ara sabem que les persones aprenem a través de diferents «intel·ligències», que ho fem millor compartint que de forma individualitzada, que les emocions que vivim en el procés d’aprenentatge determinen significativament la seva qualitat, que les noves tecnologies són un instrument poderós per accedir a els continguts i utilitzar-los amb eficàcia, etc.

Les escoles cristianes són innovadores. No només pel que fan a les seves aules, sinó que, si escau, hauríem de dir que «per definició». M’explico: l’adjectiu «cristiana» li afegeix al concepte d’escola la raó d’un per què, un per a què i un com: una identitat i un caràcter propi. Són escoles cristianes perquè s’inspiren en l’Evangeli i el seu referent és Jesucrist, que és un mestre. El model no només beu d’una fe basada en l’amor, sinó que el rabí hebreu tenia un model innovador d’ensenyar.

Jesús tenia una preferència pels més vulnerables, als quals no només ensenyava sinó que també curava i perdonava. Els «descartats», que diria el Papa Francesc. També escoltaven els seus ensenyaments les dones i els nens —cosa impensable en les escoles rabíniques de l’època—, els no jueus, i els experts religiosos a les sinagogues i al temple de Jerusalem. És el que anomenaríem una escola inclusiva, oberta a tothom, on tots se senten estimats i atesos pel que són, fills d’un mateix Pare.

Jesús innovava en la metodologia. Es posava en la pell de qui l’escoltava i li explicava la Llei i la seva filosofia de vida a través de paràboles. S’adaptava. Li interessaven més les «competències» per a la vida que el coneixement exhaustiu de la Torà. De Jesús s’aprenia una saviesa, una manera de veure el món, basada en l’amor, i que s’articula a través del seu propi exemple i els valors de l’Evangeli. A aquesta font acudien des leprosos fins el jove ric, des publicans i pecadors a fariseus i doctors de la Llei. Jesús personalitzava l’ensenyament.

No només ensenyava a sinagogues, sinó en els camins, els turons, les barques, al món. Mai va escriure res. No va fer falta. El seu ensenyament estava basada en l’oralitat, però sobretot acompanyant, volent al seu interlocutor, lliurant-se a ell.

L’educador cristià és el que dóna vida i encarna aquesta forma de fer de Jesús. Al cor de l’escola se situa la seva trobada amb l’alumne, on hi ha una mirada especial, sempre innovadora, sustentada en els valors evangèlics i l’exemple del Mestre.

És un discurs obsolet dir que l’escola cristiana és fruit d’una època en què la necessitat d’escolarització universal justificava la seva presència, o que es construeix a partir d’uns ritus i costums superades. L’escola cristiana continua presentant al món una cosmovisió de com ser i estar en ell, una antropologia de l’home i la dona basada en la seva dignitat transcendent, en l’amor com a valor que sosté el respecte, la tolerància, la diversitat. Un model inspirat en la fe. Una fe que també es proposa, amb absolut respecte a la llibertat personal.

L’escola cristiana, en definitiva, segueix innovant amb força i aportant un model humanista capaç de transformar el món a través de l’educació. Una innovació necessària.

Francesc Ortiz Giménez
Director de la Fundació Sant Fructuós
Representant de la titularitat de les Escoles diocesanes de Tarragona

(Article publicat a la pàgina de Religió del Diari de Tarragona,
del dissabte 3 de març de 2018)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies