PREVIS

  1. L’Exhortació episcopal és de contingut sòlid i entenedor, a la vegada. És l’estil habitual del nostre arquebisbe, de què són exemple les seves cartes setmanals.
  2. Comunió i Sinodalitat són mots (els del títol) d’un vocabulari que el llenguatge cristià utilitza per expressar alguns continguts de la fe.
  3. Són dos mots provinents de les Esglésies d’Orient, de les quals l’Església d’Occident ha rebut un extens vocabulari i tot un sistema de pensament que es bastí als primers segles i cristal·litzà sobretot en les definicions dels 4 primers concilis ecumènics.
  4. L’Exhortació conté nombroses cites bíbliques, patrístiques, conciliars (C. Vaticà II i C. Provincial Tarraconense), altres documents del magisteri eclesiàstic, escrits de teòlegs… que n’enriqueixen, avalen o fonamenten el contingut.
  5. El document, per si sol, és tot un indicador de la importància que l’arquebisbe reconeix al Sínode episcopal convocat pel papa Francesc.
  6. En convocar, Francesc, una fase diocesana prèvia com a part d’aquest sínode episcopal, amb la participació de tot el poble sant de Déu, el Papa invita les Esglésies a un exercici pràctic de sinodalitat. (També en la fase diocesana del Concili Tarraconense de 1995, van prendre-hi part més de 40.000 participants en diferents grups a tot Catalunya).
  7. La comunió determina la naturalesa de la sinodalitat. Per això l’Exhortació dedica la 1a part a la comunió, i la 2a a la sinodalitat.
  8. L’arquebisbe invita a una participació realista, en un treball a l’abast de tots els qui vulguin sumar-s’hi, al ritme i segons les possibilitats de cada u, propers i allunyats. Ningú no hauria de declinar aquesta invitació pensant que «això no és per a mi».

_______

La finalitat pretesa amb el present breu escrit, és estimular la lectura de l’Exhortació episcopal, de cap manera estalviar-la.

Oferim algunes cites de l’Exhortació (a vegades amb text discontinu), en negreta.

BREU RECORREGUT

COMUNIÓ

Comunió significa ‘allò que tenim en comú’. La paraula comunió no es troba en els documents del Vaticà II, però el seu sentit n’amara el contingut. Esdevingué habitual, el mot, a partir del Sínode episcopal de 1985. I el nostre C. Tarraconense, l’any 1995, convocat per fer la recepció del Vaticà II, dedicà a aquest tema les resolucions de la IV part.

És en la persona de Jesús que Déu es dona a conèixer com a comunió de persones: Déu u subsisteix en el Pare, el Fill i l’Esperit Sant: un sol Déu en tres persones. La comunió eclesial té la seva font i el fonament en aquesta comunió intratrinitària: la comunió eclesial té el seu fonament en la «participació» en la vida de Déu Pare, revelada en Jesucrist i comunicada per l’Esperit Sant en els nostres cors.

Cadascú personalment entra en comunió amb Déu Trinitat, però també ho fem tots junts, com a assemblea sinodal. Som Església de la Trinitat.

Déu acompleix la seva voluntat de fer partícip de la seva vida trinitària la persona humana en l’Encarnació del Fill, val a dir, quan el Fill esdevé ésser humà. Som empesos a viure i cultivar entre nosaltres, aquella mateixa comunió que Jesús viu amb el Pare. Aquesta íntima comunió amb Jesús es realitza d’una manera sacramental en el baptisme.

La comunió eclesial és obra de l’Esperit Sant.

Aquesta perspectiva comunional ha comportat un canvi en l’eclesiologia: el subjecte principal de l’Església no és el ministeri ordenat sinó tota la comunitat de batejats, és a dir, tot el poble de Déu en els seus diversos ministeris, serveis i funcionsLa comunió té prioritat sobre els ministeris.

Viure les actituds pròpies del Regne (despreniment, servei…) és imprescindible per poder entrar en el misteri de la comunió eclesial.

El Vaticà II ens recorda que en l’Eucaristia es manifesta i s’edifica l’Església com a comunió (l’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església, segons un antic aforisme). L’Eucaristia fonamenta i sacramentalitza la comunió del batejat amb Crist i de tots els batejats entre ells.

La comunió eclesial és obra de Déu; és do seu, no mèrit ni obra nostra. Comunió, paraula que expressa i defineix l’Església.

SINODALITAT

Sinodalitat significa ‘caminar junts’. Aquest caminar és la necessària conseqüència d’una Església que és comunió: no podem sinó caminar junts els qui hem estat empeltats al mateix cep i participem de la mateixa saba.

La sinodalitat es manifesta en aquests tres fronts: la corresponsabilitat de tot el poble de Déu… la col·legialitat episcopal (concilis provincials, conferències episcopals, sínodes episcopals, concilis ecumènics)… la col·laboració i la cooperació dels preveres amb el bisbe, en el marc de l’Església local o diocesana.

I, encara, tres nivells en l’exercici de la sinodalitat: Esglésies particulars, províncies eclesiàstiques i conferències episcopals, i  Església universal.

En referir-se a l’exercici de la sinodalitat en l’àmbit diocesà, l’arquebisbe es refereix al símbol emprat pel papa Francesc: el poliedre (en comptes de l’esfera) per donar a entendre quina ha de ser la manera de ‘caminar junts’: perquè el poliedre és la unió de totes les parcialitats, és a dir,  pluralitat de diversitats i complementarietat.

El Papa també parla de la preferència del «temps» per sobre de l’«espai»; vol dir, respectar el camí i el ritme de cada persona (el seu ‘temps’), perquè en aquest “camí que fem plegats” cada u trobi el seu lloc.

Els consells faciliten l’exercici de la sinodalitat, també quan se n’espera un vot “consultiu”, necessari per a qui ha de prendre les decisions, atesa la seva força vinculant (tot i no ser deliberatiu), més enllà de la formalitat jurídica.

El camí sinodal requereix unes actituds espirituals, com aquestes que assenyala l’arquebisbe: escolta humil, comunió fraternal, oberts a l’acció de l’Esperit, pregària, donar joc a la participació, actituds humanes.

COM «CAMINAREM JUNTS» A LA NOSTRA ARXIDIÒCESI

L’arquebisbe indica les accions de la pastoral diocesana en cinc àmbits. Són un bon exercici de sinodalitat de cara al present curs.

Hi afegeix els deu nuclis temàtics que el Papa proposa en el document preparatori del Sínode. Les preguntes ajuden a la reflexió. Són un caminador per a l’exercici de la sinodalitat.

Joaquim Claver Caselles, pvre.

Article publicat a la revista Església de Tarragona (novembre-desembre 2021 / n. 324)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies