977233412 premsa@arqtgn.cat

A la Catedral de Tarragona, en una cripta, reposen les restes del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, el cardenal de la pau, com se’l coneix. Cal baixar unes petites escales de pedra, i, allà, ben lluminosa, es troba la capella.

Avui, 11 de setembre, festa nacional de Catalunya, se’m fa particularment present la seva figura. Aquest il·lustre predecessor meu morí desterrat l’any 1943. No va deixar que l’enterressin fora de la seva seu, Tarragona. Home cultivat i preparat per a la vida pública, va ser per damunt de tot un gran pastor català i de l’Església universal. Ell va haver d’exercir el ministeri en temps políticament difícils: l’adveniment de la República, les lleis contra la llibertat religiosa, la guerra, la postguerra… Contra el que s’ha dit, no va fer mai política. «No sembla que sigui missió dels bisbes treure o posar governs», va escriure. Va ser lleial a les seves ovelles, i, per elles, a la seva consciència.

Quan els bisbes de Catalunya, en l’aniversari de la carta pastoral Les arrels cristianes de Catalunya, vàrem publicar el document Les arrels cristianes de Catalunya, teníem present el seu mestratge. Ell es va avançar al seu temps, i en moments molt més confusos, va ser capaç de comprendre que «nosaltres, els pastors, amb la vista posada en Déu (…) i en el futur, hem de mesurar les conseqüències de les nostres paraules i dels nostres actes, prescindint de tota mira purament humana». És la prudència del qui governa; en el seu cas, les ànimes.

Avui els catalans mirem el nostre passat –aquell 11 de setembre-, per, des de la memòria, projectar el nostre futur col·lectiu. És natural que l’atenció se centri en polítics, en els governants. És un servei transcendental, que cal agrair. Els creients preguem per ells, perquè han de saber respectat tots, unir, ser inclusius –com es diu ara- i servidors, en primer lloc dels dèbils i més necessitats; tenir una visió ampla i alhora realista.

Pot ser avui un bon dia per superar el frec a frec de la política quotidiana i mirar més amunt: d’on venim, quines són les nostres arrels, què ens identifica. A través de totes les conjuntures que puguin venir, això és el que serà definitiu. Què fem amb l’herència rebuda de tants i tants com ara el cardenal Vidal i Barraquer, creients o no, la immensa majoria anònims: el sentit de convivència, la capacitat de compromís, el treball ben fet, l’esperit de servei, l’acompanyament dels dèbils, l’obertura als altres, la família! Això es fa en el caliu de la llar, en l’escola, en els passadissos dels hospitals, en l’empresa, en la llar d’avis. També cal fer-ho en la política.

Els bisbes que ens van precedir van destacar les importants arrels cristianes que té Catalunya. És veritat. Molts que no són creients hi participen. El més gran és la caritat; una antropologia que es basa en que allò que et fa feliç és fer feliços els altres; servir. I servir a qui més ho necessita: el pobre, el fugitiu, el malalt, el depenent… La caritat, a més ens obre a tot el món. Ens fa universals.  Ens dóna identitat i a l’hora ens fa amants de les altres identitats del nostre món global. I això es fa més urgent cada dia!

Em diran: que té a veure tot això amb aquest 11 de setembre? Jo penso que tot. I més que mai. Ho demano avui a l’estimat cardenal Vidal i Barraquer: que els catalans –i tots- sapiguem eixamplar i transmetre el patrimoni espiritual rebut.

Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

(Publicat a la Vanguardia el dia 11-09-16)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies