977233412 premsa@arqtgn.cat

Mn. Joan Roig (Felanitx, Mallorca, 1940) és rector de diverses parròquies del Priorat. De ben jove la poesia l’apassionava i als tretze anys ja escrivia versos i participava en certàmens.  Quan va «conèixer» els Goigs s’hi va abocar de ple. Recentment ha publicat l’obra «Els Goigs del Monestir de Poblet i la seva àrea d’influència», un «deure» que tenia pendent .

 —A l’arxidiòcesi vostè és tot un referent en l’àmbit gogístic. D’on li prové aquest saber o afició?

L’afecció als goigs la tinc d’ençà que els vaig conèixer: Als dotze anys vaig anar a una excursió al santuari de la Mare de Déu de la Victòria d’Alcúdia a Mallorca, i allà em vaig adonar de l’existència dels goigs, i en vaig començar a arreplegar i a llegir. Però l’empenta va ser quan vaig passar a viure a l’Espluga de Francolí: un dia els superiors em van enviar amb un altre company a portar uns papers a la impremta Requesens de Montblanc i estaven imprimint uns Goigs a la Mare de Déu de la Salut de Forès. Em van cridar molt l’atenció. Vaig entrar en aquest món i vaig començar a escriure’n algun, fins que en passar a estudiar teologia a Barcelona vaig fer amistat amb l’editor Torrell de Reus, amb el xilògraf Antoni Gelabert i amb una sèrie de poetes i vaig continuar escrivint-ne.

Els primers els vaig escriure el 1963 dedicats a la Mare de Déu dels Fadrins de Felanitx (Mallorca), i els darrers que he fet canten la Mare de Déu de Vladimir, una bella icona russa, i es van imprimir a principis de juny d’enguany.

—Com definiria què són els goigs?

Els goigs són una composició poètica de caire teològic i popular, originàriament dedicades a la Mare de Déu i als primers temps sempre glossaven les set grans alegries marianes: l’Anunciació, el Naixement de Crist, l’Adoració dels Reis, la Resurrecció, l’Ascensió, la Pentecosta i la mort de la Mare de Déu; de vegades s’hi afegien altres temes com llegendes i tradicions. I ja des dels orígens se’n van dedicar a Jesucrist i als passos de la seva vida, i a la vida dels sants.

És un element molt català, pràcticament només són vius als Països Catalans i zones d’influència com Sardenya. Per a nosaltres té molta importància i la seva pervivència és molt valorada car és un cant propi!

 —Quan a l’arxidiòcesi hi ha hagut alguna gran efemèride se li ha demanat el seu ajut. Un dels recents han estat els Goigs en lloança al beat Marià Mullerat. Sap quants goigs ha composat? En destacaria algun?

Calculo haver-ne escrit uns 160, i n’he arranjat, actualitzat i corregit i renovat amb noves estrofes un centenar. Els que més m’interessen són els marians que segueixen el patró antic de glossar els set goigs, o grans alegries de la Mare de Déu. Amb aquesta temàtica crec que n’he escrit 16. També m’agraden dos dedicats a sant Jordi.

 —Segons el seu parer quins són els requisits amb els quals han de comptar uns bons goigs?

Uns bons goigs han de tenir un accent rítmic constant a cada vers, és a dir, que estigui sempre en la mateixa síl·laba, cosa que facilita molt el treball del músic.

Literàriament segueixen la composició provençal de «dansa» que tant havien utilitzat els nostres trobadors, i consta d’una «entrada» de quatre o cinc versos dels quals els dos últims que s’anomenen «retronxa» es van repetint després de cada cobla, després venen les cobles en nombre no inferior a set, i acaba amb una «tornada», que de vegades és la mateixa entrada.

Uns bons goigs són integrats per aquests tres elements essencials: la part literària, l’única que jo abasto i treballo; la part musical, que és  importantíssima perquè és el vestit del text i la seva gràcia incita al cant; i finalment la part ornamental, que antigament era xilogràfica.

 —Quin paper hi tenen avui dia en la nostra societat actual, en la que cada vegada té més prioritat la instantaneïtat de la comunicació?

Tenen un paper molt important. Per molt que visquem en aquesta societat tan especial, per a molta gent, joves i vells, continuen sent un vehicle agradable i autòcton d’espiritualitat que no ha retrocedit perquè ho sentim nostre, no és un cant més, és el cant del poble, la veritable pregària que surt del cor del nostre poble. Alhora és un vehicle ancestral de la nostra cultura religiosa. Hi percebem la presència dels qui ens han precedit, dels qui hem estimat.

Penso que el cant dels goigs no va a la baixa, és un cant popular i propi del poble, i, si són dignes, és ben valorat. Avui dia no només es canten un cop l’any sinó que també s’entonen acabada la missa dominical o la missa diària. El fet que se’n van publicant i hi ha entitats que es dediquen a promocionar-los i editar-ne com els nostres Gogistes Tarragonins, els Amics dels Goigs i d’altres, com Ganzell amb aquest llibre sobre els Goigs de Poblet, demostra que no van a la baixa.

 —Recentment ha publicat el llibre «Els goigs del Monestir de Poblet i la seva àrea d’influència». Què s’hi pot trobar en aquesta publicació i què l’ha motivat a publicar-lo?

He intentat que aquesta obra ofereixi tots els textos de goigs del Monestir de Poblet que s’han publicat en el clàssic i tradicional full volander o en algun llibre, o que he trobat manuscrits, i també els de dependències de Poblet, com el Tallat, o d’algunes parròquies que eren de la jurisdicció del Monestir com Vimbodí o El Vilosell. Destacaria que hi ha material ben poc conegut i que ara s’ha exhumat.

Des de ben jove m’he sentit molt lligat i agraït a Poblet, sobretot a la comunitat, però també al Monestir com a monument importantíssim i excepcional de Catalunya. He treballat, i encara ara hi vaig a organitzar la seva valuosa col·lecció de goigs. Em sentia amb el deure de fer aquest treball.

 

Entrevista publicada al Full Dominical de 28 de juliol de 2018 (n. 3.620)
Fotografia: Ganzell edicions

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies