Fa uns dies somiava que em moria. Recordo haver-ho somiat també alguna altra vegada anys enrere, i ho trobava aterridor. En canvi l’altre dia m’ho prenia amb molta calma. En somnis anava pensant: els pares ja no hi són, ja he fet moltes coses en aquesta vida, tinc la consciència tranquil·la, si em moro ara m’estalvio els inconvenients d’envellir… Sí, no em fa por, ara seria un bon moment per a morir. Pacíficament.

Després, ja una mica més despert, vaig començar a neguitejar-me: oh, encara he de fer això… i qui es cuidarà d’allò altre? Ens agrada creure’ns imprescindibles, tot i que tenim raons de sobres per saber que no ho som. A mesura que passen els anys anem acomiadant persones estimades i persones importants. Algunes ens dolen, fins i tot ens aclaparen… però la vida continua i el món continua girant sense que elles hi siguin. Així ha de ser. I així serà quan jo me’n vagi.

Jesús ens recorda avui que no sabem quan vindrà el temps decisiu. No hi ha res més decisiu que la mort, la trobada amb l’eternitat. Que ens trobi vetllant. Vetllar és viure amb consciència, és el contrari de dormir o de vegetar. Vetllar no és matar el temps sinó aprofitar-lo. Aprofitar-lo per a complir les tasques que ens ha encomanat aquest amo que ha anat a terres llunyanes però que tornarà.

No som amos del nostre temps, no som amos de la nostra vida. En som administradors. Si ens fem conscients de la nostra veritable posició serà més fàcil que responguem d’una manera adequada.

La meva vida no és propietat meva. És un regal que he rebut i que, per tant, he d’agrair dia a dia. És un regal provisional, com l’amic que et deixa el cotxe perquè ha de marxar tres mesos a l’altra punta de món. Quan torni, no li retrauràs que te’l prengui. Al contrari, l’hi retornaràs amb agraïment el que és seu i t’alegraràs de la seva amistat. Així ens hem de prendre també aquesta vida: no aferrats, sinó agraïts. I, quan ens arribi el moment de deixar-la en mans de Déu, contents de poder gaudir de la seva amistat.

I, com tot administrador, tenim una tasca a acomplir fidelment. L’amic que es fa càrrec del cotxe ha de tenir cura que no s’espatlli ni es rovelli. La nostra tasca en aquest món és bàsicament aquesta: tenir-ne cura. No espatllar el que és possessió de Déu i que ell ens deixa gaudir temporalment. És la penyora que ens ha deixat mentre ell no torna. Si aquesta vida ens agrada, molt millor encara serà el que Déu ens té preparat per al moment decisiu: gaudir per sempre de la seva amistat a casa seva.

Jordi Vila Borràs, pvre.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies