Molt probablement aquests dies poc o molt hem sentit el titular «El Papa permet a les dones llegir a l’Església». Segurament es podria apel·lar a l’expressió «no deixis que la realitat espatlli un bon titular» ja que com tots sabem, gràcies a Déu, fa molts anys que les dones exerceixen aquest servei a l’Església. Doncs què ha fet el Sant Pare? Em preguntava una lectora de la parròquia. Miraré d’explicar-ho de manera clara i sense massa tecnicismes canònics.

El papa Francesc a través del Motu Proprio —un tipus de document pontifici habitualment utilitzat pels papes per temes normatius de l’Església— titulat Spiritus Domini ha modificat la norma canònica (c. 230 CIC) que només permet als homes rebre el ministeri laïcal de lector i acòlit per un altre que diu que aquest ministeri el poden rebre els laics sense especificar el sexe.

Recollint la lletra i l’esperit del Concili Vaticà II el papa Pau VI va instituir per primera vegada uns ministeris laïcals, és a dir, uns serveis eclesials específics dels fidels laics en l’Església. En va definir dos: el de lector i el d’acòlit (servidors de l’altar). I deixant la porta oberta que se’n poguessin definir més en el futur, fet que no ha passat. Amb tot, com que aquests ministeris són hereus de les antigues ordes menors que rebien els aspirants a l’ordenació sacerdotal, malgrat que es rellegeixen a partir de la teologia del laïcat del Concili, el Papa estableix que només el rebin els homes. I cal afegir que la inèrcia del temps ha fet que, a més a més, només el rebin els homes que demanen esdevenir clergues. A la pràctica, doncs, no va canviar massa cosa.

El que ha fet el Papa actual és ressituar aquets ministeris en la dinàmica ministerial pròpia dels laics en l’Església, i per tant, trencar les limitacions i la inèrcia que havia desdibuixat allò que havia nascut com un aprofundiment en la vida dels laics. En definitiva, establir a cadascú allò que li és propi en l’ordre de la participació fructuosa de tots els fidels en la celebració litúrgica.

Dit això cal aclarir també que no és el mateix un servei a l’Església que un ministeri eclesial. La distinció es troba en el seu caràcter estable i institucional. Un ministeri eclesial s’entén com una tasca que l’Església, en el seu nom, encomana a una persona de manera estable, en canvi, un servei, sense més afegitó, és una acció que hom fa de manera temporal i no en nom de la institució. Així els ministeris laïcals instituïts pel papa Pau VI i que ha revaloritzat el papa Francesc són pròpiament ministeris ordinaris, estables i en nom de l’Església, i propis dels laics. Per tant, el papa Francesc ha volgut que els laics, homes i dones, puguin accedir a un ministeri que els és propi de forma estable i en nom de l’Església.

Pertocarà a cada Església particular el discerniment de com aquests ministeris es van establint en vistes a l’enriquiment del conjunt de la vida eclesial. I que lluny de llegir-los com a quotes de poder han de ser celebrats com a fruits madurs d’un camí eclesial de «corresponsabilitat de tots els batejats» com el mateix Papa recorda.

Mn. Simó Gras i Solé
Llicenciat en Dret Canònic

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies