977233412 premsa@arqtgn.cat

opinio-fuentes-gran

L’encarnació com a eina pastoral, útil i necessària, per a respondre adequadament a l’època contemporània

Josep Torras i Bages va néixer el 12 de setembre de 1846 a Sant Valentí de les Cabanyes, a l’Alt Penedès, al bell mig d’una família de propietaris rurals. El 1854 la família es va traslladar a Vilafranca del Penedès, on va iniciar els estudis primaris. El 1859 va passar a Barcelona, on va obtenir el grau de batxiller en arts, amb el treball «Dios y el alma humana». De 1865 a 1869 va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, sota el mestratge del vilafranquí Manuel Milà i Fontanals, el màxim romanista i civilista del moment.

El 1868, arran de la Gloriosa, va fugir a França amb la seva família. Fou la seva primera experiència com a exiliat. El 1869 retornava a Barcelona, es doctorava en dret civil i canònic amb la tesi «El matrimonio cristiano» i ingressava al Seminari Conciliar de Barcelona. L’any següent, el seu interès per la filosofia tomista el va dur a continuar els estudis teològics al Seminari de Vic.

Fou ordenat prevere a Girona el 23 de desembre de 1871 pel bisbe Constantí Bonet i Zanuy. El 1910, en una exhortació episcopal escrivia, referint-se a la identitat dels preveres: «No vulgueu mai semblar filòsofs, ni polítics, ni sociòlegs, sinó sacerdots, i sacrifiqueu totes les coses a aquesta dignitat divina.»

El 1873 la proclamació de la I República Espanyola, acompanyada de brots d’anticlericalisme, el va fer emprendre de nou el camí de l’exili, refugiant-se a Vinçà, al Conflent. Acompanyat del seu amic, el canonge vigatà Jaume Collell, va anar a Roma i es va entrevistar personalment amb el papa Pius IX. L’any 1876 es va llicenciar en teologia al Seminari Conciliar de València.

Traslladat a Barcelona, va exercir com a prevere una intensa i notable tasca pastoral. Acompanyant espiritualment comunitats de religioses, com les cistercenques de Valldonzella, fent de director espiritual de joves, seminaristes o laics, com, per exemple, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, o bé ensenyant la doctrina cristiana als infants de les escoles dominicals. També va lluitar contra l’integrisme que aleshores delmava els catòlics.

A partir de 1880 es va dedicar a publicar en català opuscles i obres adreçades a la pietat popular. Així, entre d’altres, va aparèixer el Mes del Sagrat Cor de Jesús, que marcaria tantes generacions de cristians i cristianes a casa nostra. També va col·laborar amb publicacions periòdiques, sobretot amb La Veu de Montserrat, que dirigia el seu amic, el canonge Collell.

L’any 1892 publicava La tradició catalana, que esdevindria la clau d’interpretació de la presència de l’Església en el nou moviment del catalanisme, aleshores anomenat Regionalisme. També va participar en la redacció de les Bases de Manresa, i en altres iniciatives de caire catalanista, incorporant-se així, amb paraules seves, al just anhel de «renaixement de la pàtria». I a principis de febrer de 1892, per suggeriment de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual era consiliari, escrivia la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Probablement la seva màxima i més ben acollida aportació en el camp de la pietat cristiana a casa nostra.

El 1893 cristal·litzava el seu neguit pel món de la cultura quan fou nomenat consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc. Allí, mitjançant conferències, va desenvolupar, entre molts dels artistes catalans de l’època, la seva doctrina estètica. La seva participació en els àmbits culturals del país va esdevenir cada vegada més freqüent i esperada.

El 19 de juny de 1899 el papa Lleó XIII el nomenava bisbe de Vic. El recolzament de Manuel Duran i Bas, ministre de Gràcia i Justícia, el seu antic mestre i amic, ho va fer possible quan el bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili va ser traslladat a Barcelona. L’ordenació episcopal es va celebrar al monestir de Montserrat el 8 d’octubre de 1899. Per a molts esdevenia tot un símbol.

El sentit del ministeri. El 1888, essent encara prevere, escrivia una de les seves obres cabdals: «El clero en la vida social moderna», on exposava quina era la missió pastoral d’un prevere. Calia «sobrenaturalitzar el món», és a dir, ajudar a descobrir el gruix de transcendència que s’amaga darrere de la realitat quotidiana i ajudar a pair-la mitjançant l’espiritualitat. Tanmateix, les eines que ho podien fer possible, considerades per molts massa «temporals» i poc espirituals, consistien a mantenir una neutralitat política, és a dir, no participar de la política partidària i prioritzar la qüestió social.

I en la pastoral «Idees que maten, idees que vivifiquen» (1912), on mirava de contrastar el tipus de societat que volia construir el cristianisme enfront del model que proposava l’anarquisme, aleshores excessivament marcat per la violència, afirmava: «La vida de cadascú depèn de la idea que d’ella es té: de manera que les idees fan l’home, i segons elles són, l’home és. La societat és segons les idees que en ella predominen». Calia, doncs, influir i esforçar-se a fons, sense defallir, per tal de bastir una societat que promogués i reflectís els valors que l’Església defensava. El bisbe vigatà sabia prou bé que precisament aquesta era també la intenció, no sols del liberalisme, sinó també del socialisme i de l’anarquisme imperants.

L’any 1899 publicava la pastoral «De la ciutat de Déu i l’evangeli de la pau», on afirmava: «Aquest és, doncs, el nostre ofici, tal és la missió que havem rebut de Jesucrist per mitjà de son Vicari en la terra: continuar el regne de Déu en el món; treballar en l’edificació del Cos de Crist […] i, segons el llenguatge profà, treballar en la cultura, en l’ordre, en la perfecció del cos social.» I, encara, exposava el sentit que per a ell tenia l’episcopat: «Un bisbe no pot ésser personal, sinó col·lectiu, un ser públic en què s’han de concentrar les afeccions, les necessitats, les utilitats de son pròxim.» Insistia, doncs, en la urgència pastoral de no restar aliè ni absent de les inquietuds, somnis i necessitats dels homes i les dones del seu temps.

La necessitat de l’encarnació. L’ús habitual de la llengua catalana, tant en obres de pietat cristiana com en les cartes pastorals, no fou mai per a ell una qüestió política ni excepcional, sinó una necessitat suggerida per la mateixa realitat. La llengua, com la fidelitat a les ànsies de renaixença de Catalunya, era, segons pensava, una eina pastoral imprescindible per tal de ser fidel a un Evangeli que, per tal d’arrelar en el cor dels homes i les dones del seu temps, havia de bategar amb ells. Així ho escrivia a la Tradició Catalana quan afirmava: «Parli a Déu cada poble en la llengua que li és natural i pròpia, i aleshores no sols expressarà millor sos pensaments i afectes, sinó que els comprendrà i sentirà millor ell mateix.

L’Evangeli llavor d’un món nou. En «La ciència del patir», la seva darrera pastoral signada ja en el llit de mort, el 7 de febrer de 1916, afeixugat per la pròpia malaltia i somogut per l’agonia d’una Europa contemporània crucificada per la crueltat de la Gran Guerra, assegurava que només l’Evangeli podia contribuir a l’infantament d’un nou món més just, lliure i solidari. Afirmava doncs: «Aquesta doctrina del despreniment, que forma com l’essència de l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist, de cap manera danya la prosperitat i el bon ordre de la societat dels homes. La gent frívola així ho pot pensar; els qui sols miren la superficialitat de les coses, així ho poden creure; però l’observació social ensenya, i el gran conflicte actual del món ho posa en evidència, que no és el despreniment evangèlic, sinó el desenfrè de la concupiscència la causa dels desastres, de les pertorbacions, de les misèries i de l’extermini del llinatge humà.»

El 7 de febrer de 1916, als 69 anys d’edat, moria a Vic el Dr. Josep Torras i Bages. Els seus contemporanis van dir d’ell que «santament visqué i morí santíssimament». El 1931 va ser incoada la seva causa de beatificació. Tanmateix, algunes dificultats, versemblantment «de caire polític», van deturar el procés. No fou fins el 13 de juny de 1992 que la seva santedat fou reconeguda per l’Església, amb el decret d’aprovació de les virtuts heroiques del venerable Dr. Josep Torras i Bages, patriarca espiritual de Catalunya.

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.

(Article publicat a la revista Església de Tarragona n. 292, maig-juny 2016)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies