Sovint ens arriben missatges que venen a dir que, si ens hi esforcem prou, podem aconseguir qualsevol fita. Però hi ha coses, com la felicitat, que no depenen tant de l’esforç com de l’obertura i la receptivitat. La felicitat es viu en la mesura que hom aprèn a estimar els altres i a deixar-se estimar, i això no s’aconsegueix a base de diners o d’hores d’estudi sinó retirant els mecanismes de defensa que ens fan veure els altres com una amenaça, aprenent a acceptar cada persona i a un mateix tal com som.

Jesús ens comunica la recepta per a ser un bon cristià. No es tracta d’esforçar-se a estudiar molt per tal de conèixer i entendre perfectament tota la doctrina cristiana: és clar que hem d’aprendre coses, però per a ser cristià no cal fer un màster. No es tracta tampoc de tenir una conducta irreprotxable i complir perfectament tots els manaments de la llei divina: de fet, Déu no es cansa mai de perdonar els nostres pecats. El bon cristià no és més savi ni més recte que els altres, sinó aquell que procura viure unit al Crist com les sarments al cep.

El cristianisme no és una saviesa, una ideologia o un codi moral. El cristianisme és una amistat, un amor, un vincle personal. És cristià qui es troba amb Jesús i cultiva la relació amb ell.

On trobem Jesús? Ell ens ho va deixar ben clar: en els sagraments de l’Església, com l’eucaristia i la confessió, i en el sagrament del pobre. Cada cop que fem un gest d’amor envers algú que ho necessita, toquem la mateixa carn del Senyor. Cada cop que celebrem l’eucaristia repetim la mateixa experiència dels deixebles als quals s’apareixia el Ressuscitat: els obria el sentit de les Escriptures i partia el pa amb ells.

No em descuido la pregària. És una pràctica important, perquè ens predisposa interiorment a trobar-nos amb Jesús. Però tots sabem que pensar o somiar en una persona no és el mateix que trobar-se realment amb ella. La pregària, per tant, és important, perquè és natural que pensem en aquell a qui estimem, i perquè aquest pensament aviva el nostre amor, però no és un fi en ella mateixa sinó una preparació interior per a la trobada real amb Jesús en els sagraments i en el germà.

Quan dues persones estan molt compenetrades, cadascú endevina les necessitats de l’altre, o en tot cas es poden comunicar sense necessitat de gaires paraules. De fet, als grans amics no els demanem gaires coses quan estem amb ells, perquè el que ens importa és el fet de poder estar junts. Això és el que passa una mica amb la pregària de petició. Quan comencem a pregar, acostumem a demanar moltes coses a Déu, li presentem llargues llistes de necessitats nostres i de tot el món. A mesura que avancem en l’amistat amb Jesús, ens adonem que ell ja sap tot el que ens convé, i la nostra pregària se centra cada cop més a descobrir què és el que ell espera de nosaltres, amb la seguretat que, de part seva, ell ja fa tot el que ha de fer.

Jordi Vila, pvre.
Rector de la Parròquia de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca

Article publicat al Full Dominical (10 de juny de 2018 / N. 3561)

 

 

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies