Parlar de caritat no sempre és fàcil, ja que molts cops hem banalitzat el seu autèntic significat amb frases com aquestes:  “He fet caritat a un pobre” o “he portat a Càritas allò que ja no utilitzo”. Sovint, caiem en la hipocresia. En realitat, si ens parem a analitzar el sentit etimològic d’aquesta paraula, observem que caritat ve del grec àgape, la qual vol dir donació gratuïta de Déu envers l’home.

Avui, dia del Corpus Christi, recordem aquell moment tan entranyable en què Crist, al darrer sopar, comparteix amb els deixebles el seu Cos i la seva Sang. Un donar-se a si mateix per amor i què més bonic que portar-ho a terme en un àpat! Ell se’ns donà a través de l’Eucaristia i ens deixà un únic manament, el de l’amor a Déu i a tots els homes sense reserves i condicions. Per tant, no es tracta de desfer-nos d’allò que ja no volem, ja que aquest amor va més enllà: cal entendre la caritat com el gest de compartir. És llavors quan l’amor que Déu ens té l’irradiem vers els altres i, alhora, el projectem cap a Déu. Certament que això no és fàcil, perquè aquí també hi hem d’incloure aquelles persones que, per qualsevol raó, no ens cauen bé.

Són moltes les desigualtats socials que hi ha en la nostra societat. Sigui per la pandèmia, sigui per un consumisme que ens deshumanitza, ben segur que hauríem d’integrar en les nostres vides el concepte d’austeritat, amb la finalitat que aquells que no tenen els mínims per a viure fossin menys pobres i a nosaltres no ens calgués donar allò que tenim de superflu, d’excedent o d’innecessari.

Davant d’un món cada cop més complicat, les escletxes socials i econòmiques es fan més latents i visibles. Tant de bo entenguéssim que és ara quan tenim l’oportunitat de canviar, que vivim en uns moments molt delicats i que depèn de la nostra reacció transformar, o no, la nostra manera de ser i fer, amb la finalitat de millorar la vida dels altres i, de pas, la nostra. Els cristians no podem oblidar que Eucaristia és sinònim de Comunió i això ens duu a repensar el significat de comunitat. Ningú pot viure isolat o despenjat d’una societat on se senti marginat i exclòs, ja que, per damunt de tot, hi ha la dignitat humana de cadascú.

Com assenyala el papa Francesc a  l’encíclica Fratelli tutti: «Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar cap endavant. Com és d’important somiar junts!».

Montserrat Esporrín Pons,
Delegada diocesana per a la Pastoral Social

Article publicat al Full dominical del 19 de juny de 2022 (n. 3771)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies