Per aquests mons de Déu, que aparentment sembla que tothom hi camini distretament com a despistats, sempre et trobes amb algú altre que sincerament i seriosament busca; i és que Déu treballa d’amagat i no deixa passar l’ocasió d’oferir als inquiets un mitjà per a trobar-lo.

Després d’una conversa de compromís cristià amb gent jove, una noia que es guanyava la vida despatxant en una parada del mercat central de la ciutat, em comentava el que feia i es preguntava com havia de fer la seva feina tot guanyant-se el pa de cada dia. Em deia: «Què puc fer jo des de la meva parada al mercat?» Sense pensar-hi massa li vaig respondre espontàniament: «No despatxis, serveix». I ens acomiadàrem.

Al cap d’un temps ens vam trobar de nou. Aleshores em vaig recordar de la conversa mantinguda i li vaig preguntar: “Com va la parada al mercat?”. Amb una cara amable i riallera, no exempta d’una mica de picardia, em va dir: «La parada s’ha convertit en un confessionari». Realment quantes llàgrimes eixugades, quantes confidències, quants consells, quants mals entesos retrobant el bon camí…

Noia, Déu t’ha concedit el do de saber escoltar.

Es va tractar d’un canvi d’actitud en el treball, convertit en un servei amable i atent amb un gran respecte per la persona que s’atansava, fruit de la saviesa de saber escoltar quan un necessita ser escoltat i troba algú disponible…

Va resultar que, a més a més, en aquella parada senzilla del mercat tothom que s’hi atansava en sortia amb un somriure. Un somriure que sempre revaloritza el preu d’un vas d’aigua.

Que aquest bonic testimoni ens ajudi a tots i totes en aquest inici d’any.

Josep Pascual, pvre.

Article publicat al Full dominical del 2 de gener de 2022 (n. 3747)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies