977233412 premsa@arqtgn.cat

L’octubre del 2010, l’advocada Leire Quintana (Bilbao, 1972) es va desposseir de la roba habitual per cobrirse amb els hàbits monacals. Tenia 37 anys, família, amics, un pis en propietat a Madridi exercia de directiva en una petita empresa. En aquell moment, no tenia parella ni fills. Va estar quatre anys en un monestir cistercenc del nord d’Espanya convivint amb deu religioses més, totes espanyoles, dedicades a la vida consagrada, com els 10.800 monjos i monges que resideixen en els claustres a Espanya. Però el seu destí,com el de la protagonista de Somriures i llàgrimes, no era el monacat. Va recuperar la roba mundana i va escriure la seva experiència (Una canción inesperada, Maeva).

Abans de la decisió

“Vaig prendre consciència de la dimensió de la meva insatisfacció quan vaig aconseguir gairebé tot allò que se suposa que certifica la felicitat: una feina exitosa, una casa pròpia i un entorn afectiu”. Estava treballant a l’escola d’il∙lustració infantil Ilustrate, una companyia petita de la qual es va convertir en sòcia i que va escollir perquè, a diferencia de la feina anterior, una consultoria internacional, cuidava els col∙laboradors i clients. Entre altres activitats, organitzava tallers de lectura a la Casa Encendida o al Museu ABC de Madrid. El negoci va créixer, va diversificar la seva activitat i va entrar en números negres. Tot eren celebracions. “Tot i això, jo no participava de la felicitat que sentien els meus socis. Hi havia una insatisfacció difusa, una buidor que també es manifestava en les meves relacions de parella, que s’esvaïen al cap de poc de començar”. Va provar amb la meditació zen, el ioga, relax… però no aconseguia agafar el son. “Era com un soroll intern que no em deixava”.

En un viatge de feina va tenir una imatge reveladora. Va recordar el murmuri de la Font en la qual borbollejava aigua sense parar a l’hostal d’un petit monestir medieval en el que es va allotjar anys enrere. Va evocar els murs de pedra silenciosos, l’hort i les veus d’un cor femení. I la conversa amb una monja de la seva edat que, amb gran capacitat perceptiva, li va parlar de la possibilitat de provar el monacat temporal sense més compromís. “Recordo les emocions que es van despertar al meu interior tan intenses i contradictòries. Però era una veritable bogeria, jo era creient però estava molt allunyada de tot aquell món”. Després del viatge, va confessar la fantasia a una amiga. “I si arribes a vella sense haver-ho provat?”, em va preguntar. “Vaig pensar que seria molt trista que, per molt forassenyat que semblés, havia d’admetre que tenia set genuïna de silenci, ganes d’estar en la natura i de formar part d’una petita comunitat.”

Sense comunicar el parador de les seves vacances d’agost va marxar al monestir. “Vaig dormir amb un son reparador. Em vaig deixar portar per les olors i la rutina. Em va agradar la companyia d’aquelles dones fortes i valentes. Sempre somrients. Emanaven una felicitat i harmonia poc comuna. Però, com interpretarien la meva família i amics una decisió tan radical?” De tornada a Madrid va escriure. “Estimades germanes… m’acceptaríeu?” La noticia va causar sorpresa. “Avui resulta més comprensible l’elecció de retirar-se a meditar a l’Índia que ingressar en un convent”. I també tristesa. “Sé que la meva mare va plorar per mi i pels néts que no tindria però ho va comprendre i em va respectar”.

El monacat

Va entrar en un monestir petit. Deu monges i l’abadessa. Ella era la més jove (una novícia de la seva edat va marxar). “Al principi, costa d’acceptar totes les pèrdues. Primer de tot perds la teva imatge física, deixes de tenir el teu estil personal, Deixes de banda la teva identitat professional, perds el teu rol social… adéu casa, família i mòbil. Qui ets sense tot això? Pateixes. Després descobreixes que com que ningú no espera res especialment de tu, en perdre els teus rols, tens l’oportunitat de tornar a començar”.

Les tasques eren àrdues i l’horari exigent. Calia atendre les feines de la comunitat, les necessitats de les germanes ancianes, el forn i l’hostal, tasques amb què es mantenien econòmicament (de tant en tant, rebia l’ajuda de donacions privades). La rutina sotmetia a un esforç medieval, amb tot, no van ser els rigors de la feina els que van descoratjar inicialment Quintana que es va donar vuit mesos de convivència abans d’anunciar el noviciat i, després, els vots temporals. “Vaig pecar d’ingènua. Vaig pensar Que la convivència entre les monges era natural i espontània. Que seria tan fàcil… I no és així. L’harmonia cal guanyar-se-la amb molta reflexió a la cel∙la. Jo em sentia en conflicte permanent, aferrada a la meva veritat. Vaig patir fins que no vaig arribar a experimentar que les altres persones són igual d’humanes que jo, que la seva veritat estan legítima com la meva. La veritat està en obrir-te a l’altre”.

Les seves noves germanes van resultar ser dones cultes, algunes amb formació universitària, i autònomes que feien de la necessitat virtut, tan aviat s’instruïen en les Escriptures, com elaboraven un fertilitzant natural com arreglaven un tractor. “Un dia vam decidir que no utilitzaríem productes químics a l’hort. Vam estudiar l’assumpte i el vam posar en pràctica. Vam introduir marietes. Vam passar hores observant els insectes. Va ser impressionant, una cosa difícil d’entendre. El nostre aquí i ara estava concentrat en aquella planta, tota l’essència del temps en una tomaquera”.

Les monges també van ser mestres. “Vaig rebre abundants critiques que jo no portava bé. Des del fet de penjar-me alguna petita joia al que significaven les faltes d’impuntualitat o de comportament. Em mostraven el que no volia veure, sense acritud, però amb decisió. Jo vaig aprendre a agrair-ho”. La disciplina i l’obediència van resultar els seus camps de batalla. “Jo no tenia costum de rebre ordres. Ho qüestionava tot i volia canviar les normes. Per exemple, a les 10 del matí es repartien les tasques. Jo, amb experiència en gestió de l’organització, creia que podia aportar un model organitzatiu més efectiu i m’ofenia que no es tingués en compte”. En altres ocasions, el repartiment de la feina li semblava arbitrari. “Quan em donaven una tasca poc d’acord amb les meves habilitats, com la cuina, pensava que en la decisió pesava una cosa personal. No és així. En l’obediència hi ha molta saviesa”.

Va gaudir de l’estudi (solfeig i cant, la regla de Sant Benet, el monacat primitiu, filosofia i teologia) i molt especialment de les converses que a primer de mes tenia amb la mare abadessa. Hortus conclusus, tota la vida transcorria plàcidament al jardí. El murmuri de la font va substituir el soroll del seu interior i se sentia una dona més valenta, comprensiva i compassiva. “L’anhel s’havia complert. En aquells quatre anys vaig aprendre que quan connectem amb la nostra bellesa in nata podem tocar la bellesa dels altres. Déu tenia raó: va desaparèixer el personatge i va reaparèixer la vida”. I amb la vida van arribar les ganes de viure-la en societat. És va donar un temps i va dir-ho. El comiat del convent va ser una dura notícia per a una comunitat tan petita. “Però van obrir el cor i van celebrar que hagués trobat el meu camí. El que es dóna en un monestir és un amor incondicional molt gran. Vaig sortir beneïda”. Quintana treballa ara per a una oenag d’ajuda a la dona.

Font: La Vanguardia, 26 d’agost de 2016
Autora: Carina Farreras

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies