977233412 premsa@arqtgn.cat

A moltes esglésies catòliques de les nostres ciutats assisteix poca gent a la missa dominical i, majoritàriament, és d’edat avançada. Les vocacions sacerdotals, religioses o de celibat apostò­lic estan sota mínims. Els casaments religiosos han baixat en els darrers anys. En definitiva, una caiguda espectacular respecte a mig segle enrere. No només passa a Espanya, encara que Catalunya està més descristianitzada, sinó que és un fenomen general a tota l’Europa Occidental.

Si la crisi és forta entre els catòlics, encara és molt més accentuada al món protestant, especialment entre luterans, anglicans i calvinistes. Entre els protestants només se salven de la desfeta nuclis pentecostals i evangèlics, poc presents a Europa. En algun país europeu la suma dels que es declaren agnòstics i ateus iguala o supera a la de cristians, hi ha zones en què gairebé l’única religió que es percep present és la musulmana, i a Occident es dóna una veritable persecució contra els cristians, que no és cruenta però si una persistent pressió, un mòbing, per apartar­-los de tota presència pública, silenciar­-los, eliminar els seus símbols. Alguns arriben a la conclusió que en pocs anys només quedaran nuclis marginals del cristianisme. Hi ha qui parla ja de postcristianisme.

Sense posar en la balança la fe del cristià en el poder de Déu i la seguretat que Ell dirigeix la història, val la pena analitzar les estadístiques globals, perquè tot i sent veritat tot l’anterior no es refereix a tota la realitat. A diferència d’Europa, aquest procés de descristianització o irreligiositat no es dóna als Estats Units ni en altres parts del món. Als EUA hi ha 236 milions de cristians, al Brasil 167, a Rússia 125, a Mè­xic 113, a les Filipines 84…, i, el que és més significatiu, el cristianisme creix a bon ritme a molts països africans i asiàtics, que cada vegada concentren més percentatge de la població mundial. Hi ha 35 milions de cristians a Sud­àfrica, 60 a l’Índia,12 a Corea del Sud, 58 a Nigèria, i, encara que no es tenen dades segures pel règim comunista, ja es parla de 80 milions a la Xina. En total hi ha al món uns 2.200 milions de cristians, dels quals el 51 per cent són catòlics, 37 per cent protestants i 12 per cent ortodoxos. Els catòlics augmenten uns quants milions cada any, encara que la religió que més creix en les últimes dècades és l’islam, amb uns 1.600 milions de fidels. Aquest creixement més important en bona mesura es deu que les famílies musulmanes tenen molts més fills que les cristianes.

Continuant amb les estadístiques. L’any 1910 el 66,3 per cent dels cristians vivia a Europa, el 27,1 a Amèrica i eren molt pocs a la resta del món. Avui el canvi és notable: Amèrica té el 37 per cent, Europa el 25 per cent, i són molt nombrosos els cristians a Àsia i l’Àfrica. El món ja no és eurocèntric en el camp religiós, com tampoc ho és en l’econòmic, ni en el militar, ni en el cultural. Avui els Estats Units van per davant pràcticament en tot, i alguns grans països que dècades enrere no tenien rellevància en l’esfera mundial ara són a primera fila. Europa ni tan sols és capaç d’afrontar la crisi de refugiats i per a la seva defensa ha de recórrer el paraigua nord­ americà. Europa ja no marca tendències, ja no assenyala el rumb, el seu predomini va quedar anclat en el passat.

Alguns pensadors europeus han afirmat que la religió s’esllangueix de manera imparable davant l’avenç del secularisme. Però això no està gens clar si es mira el paisatge complet i no només un racó de món. A nivell mundial s’està produint un floriment religiós desregulat, no lligat a una església determinada, amb creences més o menys sincretistes, i el cristianisme creix en continents que tenen més pes que Europa. A més, als països europeus les minories religioses que continuen són molt més actives.

Europa va refusar conservar les seves arrels. Què dirien avui dirigents històrics de primera fila com Schumann, Monnet, De Gasperi, Adenauer? Nitansols es va acceptar que la Constitució europea al∙ludís a les arrels cristianes d’Europa, en part perquè el president francès i maçó Valéry Giscard d’Estaing s’hi va oposar quan va revisar l’esborrany del text entre 2002 i 2003. Però qui perd les arrels difícilment pot fer grans coses. L’Europa d’aquest principi del tercer mil∙lenni és similar a l’imperi romà de l’última etapa. És una societat hedonista, descreguda, en la qual la gent ha perdut el sentit de la vida i ni té valors pels quals lluitar ni raons per fer ­ho. Només viu de les seves rendes històriques.

Daniel Arasa
(La Vanguardia diumenge, 31 de juliol de 2016)

 

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies