977233412 premsa@arqtgn.cat

L’àmbit educatiu s’ha vist  afectat directament per la pandèmia del coronavirus generant moments d’incertesa en les escoles i en les mateixes famílies. Aquests moments d’incertesa i de dificultats també han fet ressorgir, però, noves vies de trobada, d’estudi i de treball.

Antoni Montserrat i Duch és el director del Col·legi diocesà Sant Pau de Reus.

—Com s’ha hagut de readaptar l’escola en aquest temps de confinament?

Un cop superada la incertesa de pensar quan tornaríem al Centre, ràpidament un pensa en quina és la millor manera d’acompanyar i ajudar a famílies i alumnes. Per tant el primer ajustament ha estat mental i d’acceptació de la situació.

A partir d’aquí acostumats a un tracte molt directe i diari amb les famílies (l’alumnat té de 3 a 12 anys) calia assegurar que podíem contactar amb elles per tal de saber com estaven. En aquest punt la tecnologia, que des de fa uns anys ens acompanya com a element administratiu i de divulgació, ha adquirit ràpidament un gran protagonisme com  a element facilitador del contacte amb tothom. Un contacte on el paper de tot l’equip de mestres, les nostres tutores especialment, té un paper transcendental.

Aleshores hem prioritzat el que és essencial per a nosaltres. Primer, com ja he dit, el contacte humà per a compartir el nostre dia a dia amb aquesta segona família que són els companys de classe. Després el fet de reprendre una rutina, un hàbit de treball, des de la responsabilitat personal i no des de la imposició. Un treball prou adaptat a les diferents situacions familiars que permetin fer de les tasques proposades un moment per compartir i aprendre sense conflicte ni pressió afegida. Finalment existeix una necessitat de centrar-se dins l’àmbit lectiu en allò que és essencial, com de fet ha passat a tots els nivells de la nostra vida.

—Com s’està vivint aquesta situació a nivell de claustre i alumnat?

 L’alumnat ho viu amb una certa normalitat. S’adapten molt ràpidament als canvis i els afecta més o menys en la mesura que la situació dels pares és més o menys estable. Manifesten ganes de retrobar-se i ho demostren connectant-se tots junts el dia acordat.

El professorat ho vivim amb la responsabilitat de saber que essent afortunats per estar bé de salut i tenir una feina que ens apassiona hem de facilitar als alumnes un espai de seguretat, tranquil·litat, companyia… perquè com diu el papa Francesc ells són els que tenen el futur i per ells entra el futur al món. Un món que volem millor.

Com a mestres hem fet un salt tecnològic important i hem après a relativitzar el que és important. D’altra banda, en l’àmbit personal, ara ens costa potser més que abans trobar moments de desconnexió i gestionar bé el nostre temps. Sovint qualsevol moment del dia es pot convertir en feina. Estem pendents dels correus electrònics i les nostres plataformes educatives per a fer un bon retorn de les tasques. Filtrem molta informació i recursos que ens arriben constantment i que sempre semblen ser el millor per als alumnes. També ens obliguem encara més a coordinar-nos amb els companys perquè la nostra organització no la formen nou petites barques aïllades, sinó un vaixell que actua amb visió de conjunt.

—Quines són les principals dificultats amb què s’han trobat? 

Un cop prioritzat l’objectiu de saber al detall la situació de tothom hem trobat que per raons diverses tenim un 6% d’alumnes amb qui no hem pogut establir cap mena de contacte. Ells són ara una prioritat sobre els qui dirigim una especial atenció.

Les famílies tenen diversitat de situacions i l’escola, tot i patir també econòmicament, ha de mirar d’empatitzar i buscar com pot reduir l’impacte del què passa sobre les famílies, per tal de no ser una càrrega afegida. Un compromís que com escola cristiana que som tenim el deure de vetllar-ho ara i sempre.

A les dificultats sobrevingudes tenim que el Departament mira de reduir l’escletxa digital però prioritza a l’alumnat de l’escola pública discriminant al de la concertada, tot i que tots som, com diuen, un servei públic d’educació.

L’impacte més gran, tot i així, crec que el veurem al tornar al setembre. És un moment crític pel què suposa d’inversió en material nou, roba… Serà dur i haurem d’acompanyar a cadascú segons la seva realitat. No ens ve de nou, però segur que ara l’afectació serà més gran. Tot i això volem transmetre un missatge d’esperança perquè com diu el vídeo que hem compartit, al final tot anirà bé.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies