Benvolgut amic Pep. M’has demanat que t’expliqui què vol dir el treball sinodal que el Papa demana que portem a terme les comunitats de l’Església catòlica.

Com que ja saps que jo no sóc teòleg ni especialista en res, perdona que t’ho expliqui a la manera d’un capellà de bosc. La paraula sínode ve de la llengua grega i està composada de dues parts. El prefix SÜN indica unió, harmonia, compartir. El trobem formant part de moltes de les nostres paraules d’ús freqüent, exemple diem sin-tonia de connectar amb algú, sim-fonia dels sons musicals acordats, sin-ergia, de participar en un mateix projecte, sim-patia de compartir els mateixos bons sentiments.

ODOS és una altra paraula grega, que vol dir camí.

Si unim les dues parts sorgeix SIN-ODO, (o Sínode en català) que vol dir fer camí junts o caminar plegats.

La paraula Sínode s’ha fet servir molt en els darrers anys en l’Església catòlica. Les reunions sinodals han estat grans trobades de bisbes amb el Papa per reflexionar junts sobre temes importants de la vida de l’Església universal. Des de 1967 que el papa Pau VI va convocar el primer sínode, aquesta assemblea s’ha celebrat a Roma quinze vegades.

El papa sant Pau VI, que va culminar el Concili Vaticà II, va voler remarcar que l’Església de Jesús té la condició de poble de Déu en contrast amb la imatge de considerar-la com una societat regida per un pontífex a l’estil de les antigues monarquies. Per això les assemblees sinodals han congregat representants de totes les comunitats catòliques del món per pregar i reflexionar junts sobre com il·luminar amb l’Evangeli els diferents aspectes de la vida de l’Església en el món.

El proper sínode que proposa el Papa Francesc per a l’any que ve, ha introduït una novetat. En comptes de ser només una assemblea de Bisbes i especialistes que es reuneixen i deliberen a Roma per caminar junts cap a l’Evangeli, el Papa ha volgut que abans del sínode es fes una consulta als fidels cristians -bisbes, preveres, religiosos i laics de la base per veure si les esglésies particulars que anunciem l’Evangeli, realment caminem junts. I en tot cas, quins passos s’haurien de donar perquè de veritat fos així.

Tu, que ets un cristià inquiet, potser et preguntes com és que al teu entorn eclesial no s’ha donat a conèixer gaire o gens aquesta petició del Papa?

Segur que no et passa per alt que portem dos anys profundament condicionats per la pandèmia i la sicosi de pandèmia. Quantes activitats de tot ordre (socials, econòmiques, culturals, sanitàries, educatives i religioses…) en pateixen les conseqüències!

Aquest és un mal moment per a noves iniciatives ja que tots estem molt aïllats i ocupats i preocupats per com portar a terme les obligacions ordinàries en l’actual situació que propicia l’estrès i el desànim.

No es pot negar que en situacions com aquesta es solen accentuar defectes com la inhibició del laïcat i l’individualisme clerical. La relació de drets i deures a dins del teixit social de l’Església tendeix a desequilibrar-se per la disminució o manca de tracte proper i cordial.

En aquest context és fàcil que creixin els prejudicis. Hi ha qui es refugia en el pessimisme de creure que tot quedarà igual. Hi ha qui és víctima de la nostàlgia d’un passat que no pot tornar. I també hi ha qui queda atrapat en somnis mancats de realisme que condueixen amargament a la inacció.

Pobres de nosaltres què podem fer? Crec que, com tothom, hem d’assajar de moure’ns dins dels propis límits. Actuar amb humilitat evangèlica amb consciència de ser –com Jesús ha dissenyat la seva Església- un petit ramat, invisible com el llevat a la pasta, imperceptible i vigorós com el gra de mostassa. Però també sal i llum del món en la mesura que reflectim clarament aquell és l’única Llum veritable. Una minoria creativa com ha dit el papa Francesc.

Urgeix que estiguem en comunió fraterna, que caminem plegats i que tots els batejats hi participem com puguem, sabent-nos corresponsables de la missió de l’Església.

Acabo: em diràs que el món modern passa de llarg de totes aquestes preocupacions. Et dono la raó a condició que prestis atenció als primers cristians. Pensa en Sant Pau en la ciutat de Corint, rica, refinada, sàvia i encara més profundament pagana que ara…i després, si vols, en tornem a parlar.

Això sí: tot aquest projecte s’ha d’amanir amb pregària de la bona.

Disposa.

Blai Blanquer,
prevere del bisbat de Terrassa

Article publicat a la revista El Bon Pastor (n. 142 – Febrer 2022)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies