Estimar de forma plena sempre és un goig. I aquest goig que significa estimar, situat en el si d’una família, és llum que irradia l’amor de Déu; talment fos Déu mateix qui s’afegís a l’abraçada familiar que, amb tendresa, abasta aquella cèl·lula de vida i de convivència. L’exhortació que anem desgranant en aquesta revista, talment una anàlisi reposada després de cinc anys de la seva promulgació, ens proposa ara un repàs als capítols sisè i setè.

A manera de preàmbul cal recordar —ja ho han fet també els articles anteriors— que aquesta exhortació fou escrita en situació prepandèmica i, per tant, lliure de consideracions que ara seria impensable oblidar. Tanmateix, els primers cinc capítols presenten, en una mena de status quæstionis, la vocació al matrimoni com una joia i no un jou; l’acompanyament com una finestra al món i no com una intromissió, l’obertura a la vida com una col·laboració als plans de Déu i no com una càrrega; l’educació com a escola d’amor i no com un afer que cal delegar. Arribats aquí, els capítols sisè i setè baixen a la concreció: el sisè se centra en l’acció pastoral de l’acolliment, acompanyament, celebració del matrimoni i de la família formada a redós d’aquest. La segona part d’aquest capítol sisè tracta de com la mateixa acció pastoral il·lumina les crisis, angoixes o dificultats, no per a refugiar-s’hi, sempre per superar-les, i enfoca com acompanyar ruptures o fer-se càrrec d’altres situacions socials complexes. Després, el capítol setè, acara l’educació de les filles i fills sorgits d’un projecte de família cristiana. És, en l’educació, on rau el moll de l’os de la proposta de futur que significa el document del papa Francesc.

Les perspectives pastorals (Cap. VI)

Recullo el comentari que Mn. Josep Gil va fer en el primer dels articles, en el que destacava el lament de l’Amoris Lætitia sobre la manca de realisme, la poca traça en presentar les propostes cristianes o l’absència d’acompanyament als nous matrimonis com la situació que ha provocat allò que ara lamentem. Certament cal tenir present que l’acció pastoral ha de revertir la consideració del matrimoni com una càrrega que convé apartar de l’horitzó del projecte de vida de les persones o del que, senzillament, convé allunyar-se’n com més millor. El Papa fa la petició expressa en aquest sentit en el conjunt del text del capítol sisè: l’església domèstica és una escola d’amor i respon a un projecte de vida, cosa que afectarà la totalitat de les persones que en formin part perquè en si mateix és un projecte que està cridat a ser fecund.

El capítol no defineix què és la pastoral familiar, sinó que remarca els reptes i les necessitats per a esdevenir una pastoral completa, assenyalant com a base necessària no perdre’s en generalitzacions i apropar-se als problemes reals. I els reptes van encapçalats per la formació àmplia de qui, en l’àmbit parroquial, aporta la principal contribució a la pastoral familiar. En efecte, és a les parròquies on es dona aquest àmbit preferent i cal que qui participa de la pastoral tingui una formació profunda, resolent la falta de formació adequada dels ministres ordenats —en aquest sentit esmenta l’experiència de la llarga tradició oriental dels sacerdots casats o la urgència de la formació dels seminaristes— com a punt primordial i aprofitar la presència del laïcat, les famílies i en particular de la presència femenina (núm. 203). Es tracta, en definitiva d’aconseguir una bona capacitació pastoral de tothom que hi participa.

La complexa realitat de la família actual requereix una adequada guia que s’inicia junt amb el projecte, amb l’acompanyament dels promesos. Per això, el Papa convida les comunitats a «acompanyar el camí d’amor dels nuvis, tot primant la qualitat d’aquesta acció per sobre de les quantitats perquè aprendre a estimar no és mai una cosa que s’improvisa ni pot ser l’objectiu d’un breu curs previ a la celebració del matrimoni» (núm. 208). En aquest sentit destaca l’aparició en el document de l’interessant concepte «família missionera» aplicada sobretot a l’insubstituïble ensenyament que la mateixa família dels nuvis pot haver exercit des de l’inici de les vides amb el seu exemple. Aquest mirall ha de preveure fracassos, preparar per a les situacions conflictives i mostrar com la vida de matrimoni no es basa en el desig de tenir, fer o gaudir sempre. Tot això configura una pedagogia de l’amor viscut a casa des de la infantesa i prepara per no centrar-ho tot en la preparació més immediata al moment del sagrament. És comú destinar excessius esforços a la celebració i minvar proporcionalment la importància de la litúrgia del sagrament (núm. 213), la percepció teològica i espiritual del consentiment que es donaran (núm. 214) o reduir-ho tot a un moment que queda tan sols en el calaix del record (núm. 215).

Quan l’Amoris Lætitia acara la pastoral esmenta sobretot l’acompanyament en els primers anys de la vida matrimonial (núms. 217-222) com un desafiament de les parròquies i comunitats perquè qui ha decidit fundar una nova família i projecte d’amor entengui que, després de la celebració, no es tracta d’una cosa acabada. Certament és una cosa que es va construint sempre, i aquest treball permanent ajuda a veure venir les tempestes, a ser realistes en la fixació dels objectius i en situar sempre l’amor com a centre de la comunicació conjugal. L’exhortació aporta un ventall de recursos i iniciatives aplicables en aquests casos (núms. 223-230).

A partir del número 231, l’exhortació del papa Francesc, tot recollint els treballs sinodals, il·lumina les angoixes, les crisis i les dificultats que la vida, també la del matrimoni i de les famílies, ha d’afrontar. Les crisis no són situacions excepcionals, estranyes o paradoxals, són connaturals a la vida, i presents en tots els àmbits (salut, espiritual, existencial, econòmic…) el matrimonial i familiar inclosos; per això s’han d’afrontar, sense resistir-s’hi, negar-les, retardar-ne la solució o, més encara, desapareixent de l’escena, perquè per afrontar una crisi es necessita estar presents (núm. 234). La no resolució deixa cicatrius i velles ferides que a la fi obstaculitzen les solucions. La pastoral matrimonial s’acosta a les situacions de crisi sense oblidar mai el dolor i l’angoixa que suposen. El ventall casuístic de les crisis és ampli: a voltes comunes a l’estat matrimonial, a voltes de convivència, a voltes de comunicació, a voltes només individuals… però sempre s’elaboren, afronten i superen en l’àmbit comunitari de l’amor conjugal i, arribat el cas, de l’amor familiar. I vet aquí que, capficats en què les crisis sempre tenen solució, Francesc ens posa davant els ulls l’aportació sinodal clau: «Sembla urgent la necessitat d’un ministeri dedicat a aquells la relació matrimonial dels quals s’ha trencat»

I què cal fer per acompanyar ruptures familiars, divorcis matrimonials i trencaments filials? Doncs un discerniment particular per acompanyar pastoralment; sobretot cal acollir el dolor de qui pateix injustament la situació, siguin els fills (núm. 245 i 246), aliens a la mateixa situació o el cònjuge maltractat. I cal, ensems, promoure la pastoral al voltant de la reconciliació, malgrat que a voltes el perdó sigui un horitzó llunyà. Aquest acompanyament ha de tenir en compte el dolor espiritual de qui fidel al consentiment sacramental, es planteja refer la vida. Aquí, a les persones divorciades que viuen una nova unió és important fer-los saber que són part de l’Església, que no estan excomunicades i no són tractades com a tals i, en conseqüència ens cal promoure la seva participació en la vida de la comunitat. I l’Església local ha d’afegir a l’activa pastoral en aquests casos, la real agilització de les vies judicials per a les nul·litats; la lentitud de tals processos irrita i cansa i no fa més que mostrar la poca capacitació o la necessitat de personal preparat.

Acaba aquest apartat atenent a altres situacions, com els matrimonis mixtos, amb disparitat de culte, la petició de baptisme per als fills i filles d’aquests matrimonis, les famílies monoparentals i l’existència de membres a les famílies amb tendències homosexuals. El papa escriu clarament en l’exhortació postsinodal que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta i particularment qualsevol forma d’agressió i violència» (núm. 250).

L’educació dels fills i filles (Cap VII)

 En el complex món de l’aprenentatge global dels infants i adolescents no tot està a l’abast del control educatiu parental. Per això, interessa sobretot generar processos de maduració de la seva llibertat que els portin a l’autèntica autonomia (núm. 261). Aquesta autonomia integral, fruit de l’amor, dota les persones de la capacitat d’escollir, amb llibertat —el document l’assenyala com una cosa grandiosa que es pot perdre— i intel·ligència, el seu camí sentint-se valorades pels pares.

El camí és complex, desperta a voltes menyspreus, demana excessives resistències i aporta, talment, males experiències. Perquè tot i que els pares necessiten l’escola (i el document explicita, al número 279, els beneficis de l’escola catòlica com a complement d’aquest estil educatiu) per a la instrucció bàsica «mai no podran delegar la seva formació moral» que els inclini a fer el bé, a descobrir el bé i a esdevenir persones de bé. Però per aconseguir això cal desenvolupar bons hàbits i costums, apreses majoritàriament per imitació del que han viscut en el si de la llar familiar que ha generat, amb amor, el caliu del fiat. És l’educació moral la que cultiva la llibertat a través de propostes, estímuls, exemples i models, diàleg i instruccions i aconsegueix ensenyar a obrar de forma espontània el bé (núm. 267). I quan la fragilitat de cada moment i de cada persona fa aparèixer les males accions es produeix el moment de valorar la bona salut d’aquesta tasca educativa i aleshores s’aprèn que aquestes accions també tenen conseqüències. Aleshores l’exercici amorós de la correcció aporta una considerable força a l’educació filial.

Tot aquest procés educatiu cal crear-lo en el si de la família, millor dit, en el si de la vida familiar. És aquest el millor context educatiu que poden tenir infants i adolescents. Perquè la família és la primera educadora i la primera escola. És on s’aprèn a discernir de manera crítica, fins i tot, l’allau de missatges de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació que penetren, al marge de la mateixa família, a l’entorn vital dels educats (núm. 276). És on s’aprèn a tenir cura del planeta (núm. 277).

Cap al final del capítol VII es promou, amb un apartat ben explícit, un sí a l’educació sexual en l’edat infantil i adolescent (núm. 280-286). I ho fa precisament preguntant-se si el desafiament del Concili Vaticà II envers una educació sexual positiva s’ha assumit amb valentia enmig d’una societat sexualitzada amb escreix que tendeix a distreure i a saturar d’informacions inadequades que no tenen en compte les edats ni els processos d’aprenentatge i a amagar i destruir allò de bé que hi ha. Una societat que negativitza la reproducció inherent a l’acte sexual, que treu a la llum morbositats violentes i tractes inhumans als éssers humans necessita una educació sexual decididament respectuosa, íntima, allunyada dels jocs narcisistes i que valori en igualtat la feminitat i la masculinitat. L’Amoris Lætitia aposta per educar els infants i adolescents ajudant-los a allunyar-se d’estereotips que atorguen el rol de masculinitat i feminitat a determinades accions, treballs o situacions, ja que això condiciona la legítima llibertat i mutila l’autèntic desenvolupament de la identitat de cada persona.

Transmetre la fe

 L’educació de les filles i fills ha d’estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que certament es dificulta per l’estil de vida actual perquè la llar ha de seguir sent el lloc on s’ensenyi a percebre la bellesa de la fe. En l’entorn familiar ens acostem al baptisme, se’ns desvetlla la fe mitjançant el testimoni de qui és «instrument de Déu», i hi descobrim l’espai d’oració. És d’aquesta manera tan senzilla com la família es constitueix com a primera comunitat, com a subjecte de l’acció pastoral i dipòsit del kerigma.

Miquel Marimon Vall
Diaca

Article publicat a la revista Església de Tarragona (gener-febrer 2022 / n. 324)

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies