Amor que esdevé fecund (capítol cinquè)

L’amor sempre dona vida. (…). Els cònjuges,  alhora que es donen entre ells, donen més enllà de si mateixos la realitat del fill, reflex vivent del seu amor (…). (Amoris Lætitia, 165)

L’arribada d’un fill, dins del matrimoni cristià, ha de ser sempre un motiu d’alegria, ja que és un regal que Déu ens fa. Tanmateix, és un present no immediat, ja que porta en si mateix una dolça espera. Nou mesos en els quals els esposos podran imaginar com serà el seu fill/a, somiaran com esdevindrà la seva arribada, quin nom li posaran i, sobretot, durant l’embaràs i, ja des del primer moment, se l’estimaran i l’acolliran amb afecte i de forma gratuïta, sense haver-lo conegut abans. És, per tant, un amor sense condicions. Un sí com el de Maria, és a dir, un refiar-se de Déu. Però també, un període ple de dolça esperança, en el que els progenitors, a poc a poc, es van fent la idea d’aquest nou infant. Un regal molt ben embolicat que vas descobrint i destapant amb molta cura. Per això, creiem que és molt important haver tractat el tema dels fills durant el període previ al matrimoni. Que s’hagi meditat, parlat i contemplat abans, ja que la idea de portar al món una nova criatura no és una joguina ni un caprici, sinó que és un do que el Senyor ens fa i ens confia abans d’haver fet res per merèixer-lo. La paternitat responsable l’hem de tenir sempre present. Sense un espai i un temps de diàleg profund i de pregària, abans d’engendrar un fill, ens trobem, dins de la nostra societat, amb la crua realitat de molts infants que són abandonats i rebutjats, com si la seva vida no tingués cap valor. Aquí hi entraria la idea, per aquells matrimonis, que per diverses circumstàncies no poden tenir fills, el tema de l’adopció o el de l’acollida. Una decisió que comporta un alt grau de maduració, de generositat i d’amor per part d’aquest matrimoni, si es té en compte, que un matrimoni sense fills «continua existint i conserva el seu valor i indissolubilitat» (178), ja que com assenyala Francesc: «Adoptar és l’acte d’amor de regalar una família a qui no en té» (179).

Creiem també que una nova criatura no ha de ser mai el pretext per a millorar una mala convivència entre els seus pares, sinó que per davant de tot, hi ha d’haver amor entre ells i que aquest es vessi vers l’infant. Un nou nen/a no hauria de ser el fruit de l’egoisme dels seus progenitors, fet que enllaça amb la idea que aquest nou ésser tindrà la seva pròpia personalitat, els seus defectes i les seves virtuts, però, no sempre, serà el que els seus pares li imposin, ni tampoc es compliran totes les expectatives que tinguin en ell. Això sí, pare i mare tenim l’obligació d’orientar, ajudar i acompanyar en tot moment el nostre fill, és a dir, estar present sense ser controladors. Dit d’una altra manera, que sàpiguen que hi som i hi estem. Tanmateix, seguirà sent ell, perquè, tal com hem esmentat abans, cada ser humà és únic i irrepetible. Cada fill és diferent! I, per això, hem de respectar la dignitat de cadascun, sabent que els acollirem sempre, tant en moments bons com dolents i, com diu el Papa, amb tendresa, lliurament i força moral. Malgrat que això no sempre és fàcil ni per a ells ni per a nosaltres.

Un altre aspecte de la família és el de la seva dimensió social, ja que el nucli familiar no pot estar tancat en si mateix ni tampoc donar l’esquena als problemes socials tan nombrosos avui dia, és a dir, ha de lluitar per la justícia de les nostres famílies, és a dir, se’ns demana solidaritat amb aquells més vulnerables. Com diu el Papa, cal que «tothom arribi a sentir cada ésser humà com un germà» (183). Per tant, cal que la família tingui un esperit obert. «Així, els matrimonis pinten el gris de l’espai públic omplint-lo del color de la fraternitat, de la sensibilitat social, de la defensa dels fràgils, de la fe lluminosa  de l’esperança activa» (184).

Però, dins del concepte de família oberta, també hi entra el de la família ampliada. Un cop els fills han format el seu nucli familiar no poden oblidar els seus pares, cal honrar-los, però, sempre tenint en compte la seva nova llar, amb la finalitat que el seu propi projecte es dugui a terme. I dins d’aquesta família més gran, també en formen part els germans, els tiets, nebots i d’altres familiars, amics i veïns.

Cal fer esment que aquesta exhortació del papa Francesc va ser escrita abans de la pandèmia, que per a tantes persones ha suposat viure en soledat, un concepte del que ara cada dia és notícia, ja que aquesta realitat s’ha fet més visible en tot el món. En això, el Papa es va avançar. Abandonar els ancians només és fruit del mateix individualisme d’aquelles persones que encara estan en actiu. I no podem ignorar que, un dia no gaire llunyà, els joves també arribaran a l’ancianitat. Podem aprendre molt d’ells, perquè tenen més experiència i més històries viscudes que ens poden ajudar en la nostra vida present. Oblidar el passat és un error que, en molts casos, ens duu a equivocacions. Les persones ancianes tenen molt a dir, a banda que també elles tenen la seva pròpia dignitat  Com assenyala el Papa, no podem menysprear la vellesa ni sentir-nos indiferents davant dels ancians. Certament que no podran fer segons quines coses, tanmateix, tenen la capacitat d’acaronar els seus nets, acariciar-los, explicar-los-hi contes, jugar amb ells, iniciar-los en els primers passos de la vida cristiana i, alhora, que els petits aprenguin a respectar-los.

No en va, en aquests moments que vivim de superficialitat i d’individualisme, només la tendresa i l’atenció envers els altres, podran ajudar a canviar, a poc a poc, el nostre món.

Montserrat Esporrín i Jordi Sardà
Matrimoni cristià

Article publicat a la revista Església de Tarragona (novembre-desembre 2021 / n. 324)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies