La mirada posada en Jesús: vocació de família (capítol tercer)

El matrimoni com a comunitat de vida i d’amor, posant l’amor al centre de la família. (Concili Ecumènic Vaticà II – Gaudium et Spes)

Quan el papa Francesc, a l’inici d’aquest capítol tercer, fa referència a la paraula kerigma, ens remet a la seva exhortació apostòlica Evangelii gaudium, ja que tota la reflexió del tercer apartat d’Amoris Lætitia gira entorn d’aquest mot grec, que ve a significar l’anunci d’una bona notícia i, que com escriu el papa Francesc, «el nostre ensenyament sobre el matrimoni i la família no pot deixar d’inspirar-se i de transfigurar-se a la llum d’aquest anunci d’amor i de tendresa, per a no convertir-se en una mera defensa d’una doctrina freda i sense vida» (59). D’aquí que anteriors Pares sinodals haguessin escrit diverses exhortacions papals entorn del concepte de la família. I és també el Senyor, qui comença la seva vida pública assistint a unes noces a Canà.

Quan es parla del sagrament del matrimoni, creiem que no ens referim a un mer contracte entre un home i una dona que tenen un projecte de vida en comú. Hi ha quelcom més, ja que, davant de Déu i de l’Església, són ells els veritables ministres d’aquest sagrament i, lliurement, es prometen amor, fidelitat i obertura a la vida. És llavors, quan el Senyor ens fa un regal, un do que inclou la sexualitat o que, en paraules de gran bellesa del papa Francesc, es refereix al misteri nupcial. Com diu el Papa «la seva recíproca pertinença és representació real, mitjançant el signe sagramental, de la mateixa relació de Crist amb l’Església» (72). Aquí és on entra el concepte de vocació del matrimoni i el perquè no s’ha d’entendre aquest vincle com un jou imposat a les persones.

Però quina és la postura d’Amoris Lætitia davant d’altres maneres d’entendre el matrimoni, unions civils, fidels que simplement conviuen o divorciats tornats a casar? Primer de tot, ens cal no jutjar, perquè molts cops no som coneixedors de les seves pròpies circumstàncies que, de vegades, poden ser molt complexes. Davant d’aquestes realitats, és millor l’acompanyament, perquè amb paraules del Papa «(…) l’Església mira amb amor als qui participen en la seva vida de manera imperfecta; els infon valor per a fer el bé, per a fer-se càrrec amb amor l’un de l’altre i per estar al servei de la comunitat en què viuen i treballen»(78). És millor l’escolta atenta que no pas la imposició i el judici. De ben cert que la llavor del Verb no caurà en terra seca.

I quan es parla d’obertura a la vida, és quan fem esment als fills. Una  nova persona  que és fruit de l’amor dels cònjuges i, alhora, un altre do de Déu. Per aquesta raó, no hi cap la idea de rebutjar o destrossar la vida d’un altre ésser, perquè ell, en el moment de ser engendrat, ja té la seva pròpia dignitat. Cal tenir cura de la vida dels altres, des de l’inici fins al final. Per aquesta raó, l’Església també es mostra contrària a l’eutanàsia i, fins i tot, a la pena de mort. Aquí és on cal tenir també en compte la vida dels ancians, dels malalts terminals i la d’aquells que no tenim prou coneixement per a jutjar.

Certament que la vida dels fills és d’ells, tanmateix, els pares tenim l’obligació i el dret de cuidar-nos de la seva educació. Un dret que en paraules del Papa «(…) és essencial i insubstituïble que són cridats a defensar i que ningú no hauria de pretendre treure’ls» (84). Com a professors que som, no podem estar més d’acord amb què l’escola no pot substituir els pares, en tot cas els complementa. Certament que la primera educació sempre ha de venir dels pares!

D’aquí rau el concepte de tanta bellesa de la qual ens parla Francesc, com és el d’Església domèstica, perquè no oblidem que el Senyor «ens acompanya avui en el nostre interès per viure i transmetre l’Evangeli de la família» (60). Una escola, que com assenyala el Catecisme de l’Església Catòlica és on «s’aprèn la paciència i el goig del treball, l’amor fratern, el perdó generós, fins i tot reiterat, i sobretot el culte diví per mitjà de la pregària i l’ofrena de la pròpia vida» (1657).

No oblidem que aquesta Església domèstica és, abans que tot, una escola d’Amor i, que com a tal, té com a exemple la Família de Natzaret. Aprenem cada dia, vivim moments inoblidables i molt feliços, però també passem dificultats i tenim moments complicats, tanmateix, sabem que, per damunt de tot, ens estimem perquè comptem amb la presència i amb l’ajuda del Senyor!

M. Montserrat Esporrín i Jordi Sardà
Matrimoni cristià

Article publicat a la revista Església de Tarragona (novembre-desembre 2021 / n. 324)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies