El proppassat 19 de març, solemnitat de Sant Josep, es va iniciar la celebració de l’Any Família Amoris Lætitia, convocat pel papa Francesc amb motiu del cinquè aniversari d’aquesta exhortació apostòlica postsinodal, una de les més extenses del seu pontificat, que conté una profunda reflexió sobre l’alegria i la tendresa de l’amor en el matrimoni i la família, i que, sobretot, anima a una necessària revisió de l’acció de la pastoral familiar que despleguen les diòcesis, esperonant les famílies cristianes perquè continuïn sent l’exemple d’amor i tendresa autèntics que la societat necessita en uns moments tan inestables com els que estem vivint.

La celebració d’aquest Any és un bon motiu per aprofundir pausadament en aquest document. Al llarg d’aquest curs pastoral la Revista contribuirà a aquesta comesa tot publicant un conjunt d’articles, escrits per diversos col·laboradors, que, capítol a capítol, destacaran el contingut més substancial d’aquesta exhortació.

Si dic que l’exhortació postsinodal Amoris Laetitia, del papa Francesc, com la resta de documents de l’actual pontífex, és d’una profunditat fora mida, no dic res de nou, i no hi insisteixo. En tot cas, sí que m’agradaria dir que el text, en referir-se a l’amor que es viu a les famílies, al meu entendre deixa sense fer suficient esment del que el títol del document suggereix: el fet de l’alegria o del goig d’estimar, en general. Traduir Lætitia per «alegria» o per «goig» equiparant l’una amb l’altre, em sembla poc encertat, si més no segons el significat que, en la nostra llengua, acostumem a donar a ambdós substantius. Per a nosaltres la paraula «alegria» respon a la superfície d’un sentiment que només el mot «goig» descriu en tota la seva profunditat. Atesa la doctrina del document, jo em quedaria amb el mot «goig» o «joia». Però, ho deixo estar.

Sí que, en canvi, voldria afegir dues observacions. La primera és que, de totes les fonts d’on prové l’autèntic goig i l’autèntica joia, la més important és el fet d’estimar, l’amor; la segona, que si no sentim el goig d’estimar és que no estimem prou o no estimem prou correctament. Penso que, a l’amor, el podem qualificar de moltes maneres, però que si, en estimar, tant en el sentit actiu com en el passiu, no ens sentim plens de joia, és que l’estimació, tant la que donem com la que rebem, és deficitària. I soc conscient que parlar d’estimació deficitària és parlar d’una cosa ben normal: com a éssers humans que som, tot el que fem, per gran que pugui semblar o ens ho vulguin fer creure, sempre serà deficitari i, per tant, millorable.

Dit això en forma de preàmbul, passo a donar la meva opinió sobre el primer capítol de l’exhortació apostòlica, que parla de la font bíblica on beu la doctrina d’aquest document. I, d’entrada, jo subratllaria la importància d’assenyalar els dos extrems que cal evitar quan es tracta de discutir temes com els que s’hi tracten i el mateix camí sinodal, del qual el document vol ser el punt final. Els dos extrems són: el desig desenfrenat de canviar-ho tot sense prou reflexió o fonamentació, i l’actitud de resoldre-ho tot aplicant normatives generals o traient conclusions excessives d’algunes reflexions teològiques. Crec que cal agrair que el Papa digui textualment: «A l’Església és necessària una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d’interpretar alguns aspectes de la doctrina i algunes conseqüències que en deriven».

La primera citació bíblica té un destinatari concret: «Tu i la teva esposa», és a dir, la parella humana que estima i genera la vida, verdadera imatge del Déu creador i salvador, en tant que «ajuda mútua», capaç de resoldre la solitud que pertorba i que no és aplacada per la proximitat de tantes coses de què solem embolcallar-nos, i capaç de generar una comunió d’amor, fins arribar a ser «una sola carn».

La segona citació parla dels fills com plançons d’olivera, asseguts a la mateixa taula, amb la qual cosa la família, la llar, esdevé com una església domèstica i la seu de la catequesi dels fills, per bé que sense oblidar que els fills no són una propietat dels pares, ni una inversió per quan aquests siguin vells.

La citació següent parla del camí de sofriment i de sang que travessa moltes pàgines de la Bíblia: són les ànsies i les tensions que viuen moltes famílies; fills que marxen de casa per intentar alguna aventura o fills difícils amb comportaments inexplicables; o víctimes de la violència. Com recorda el Papa, Jesús no oblida la dimensió física del matrimoni, present des del principi, quan, amb el pecat, la relació d’amor i de puresa entre l’home i la dona es transforma en un domini. El cert és que la Paraula de Déu també s’atura i il·lumina aquestes i altres situacions de sofriment, i, naturalment, la situació de crisi dels matrimonis en risc de trencar-se.

El Papa recorda finalment que el Crist, a l’horitzó de l’amor, central en l’experiència cristiana del matrimoni i de la família, ressalta una altra virtut, més aviat ignorada en aquests temps de relacions frenètiques i superficials, la de la tendresa, que sap valorar l’abraçada. La Bíblia tampoc no oblida el problema de la desocupació i de la precarietat laboral, causa de molt de sofriment.

El capítol segon del document està centrat en la realitat i en els desafiaments de les famílies. El Papa diu: «Ni la societat en què vivim ni aquella cap a la qual caminem permeten la pervivència indiscriminada de formes i models del passat. Però som conscients de la direcció que estan prenent els canvis antropologicoculturals, per raó dels quals els individus tenen menys suport que en el passat per part de les estructures socials en la seva vida afectiva i familiar». I afegeix: «D’altra banda, cal considerar el creixent perill que representa un individualisme exasperat que desvirtua els vincles familiars i acaba per considerar cada component de la família com una illa, fent que prevalgui, en certs casos, la idea d’un subjecte que es construeix segons els seus propis  desitjos assumits amb caràcter absolut. Les tensions induïdes per una cultura individualista exagerada de la possessió i del gaudi generen dins de les famílies dinàmiques d’intolerància i d’agressivitat».

El Papa constata que, en aquest context, «l’ideal matrimonial, amb un compromís d’estabilitat i d’exclusivitat, acaba essent arrasat per les conveniències circumstancials o pels capricis de la sensibilitat. Es tem la soledat, es vol un espai de protecció i de fidelitat, però al mateix temps creix la por de ser atrapat per una relació que pugui postergar l’assoliment de les aspiracions personals».

De les conclusions que, de tot plegat, treu el Papa, jo destacaria, en primer lloc, que gosa parlar de la necessitat d’autocrítica, autocrítica perquè sovint presentem el deure de la procreació de tal manera que queda enfosquida la finalitat fonamental del matrimoni, que és el seu caràcter unitiu, d’amor i d’ajuda mútua; autocrítica també perquè a vegades hem presentat un ideal teològic del matrimoni massa abstracte, llunyà de la situació concreta i de les possibilitats de les famílies reals; autocrítica finalment perquè ens costa deixar espai a les consciències dels fidels que moltes vegades responen el millor possible a les exigències de l’Evangeli, tot desenvolupant llur propi discerniment davant situacions que trenquen tots els esquemes. Sembla que sovint hem oblidat que el nostre deure de pastors consisteix a formar consciències, no a substituir-les.

Amb tot, el Papa recorda que, com a cristians, no podem renunciar a proposar el matrimoni, si no volem privar el món dels valors que podem i hem d’aportar. En aquest sentit el Papa reclama un esforç més responsable i generós, que consisteix a presentar les raons i les motivacions per optar pel matrimoni i la família, de tal manera que les persones estiguin més ben disposades a la gràcia que Déu els ofereix; i afegeix: «Al mateix temps hem de ser humils i realistes per a reconèixer que de vegades hem presentat les conviccions cristianes de tal manera que hem provocat allò que avui lamentem, especialment quan no sabem evitar els excessos d’idealització. Tampoc no hem fet un bon acompanyament dels nous matrimonis en els seus primers anys, amb propostes que s’adaptin als seus horaris, al seu llenguatge i a les seves inquietuds més fonamentals i concretes». No cal dir que aquesta manca de realisme, juntament amb la nostra poca traça a ajudar a confiar en l’auxili de la gràcia, han fet que el matrimoni, en lloc de ser atractiu, sigui considerat una càrrega de la qual convé allunyar-se, com més millor.

Josep Gil i Ribas, pvre.

Article publicat a la revista Església de Tarragona (setembre-octubre 2021 / n. 323)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies