Un crit a ser misericordiosos, un clam al discerniment pastoral

I arribem al final de la lectura i reflexió d’aquesta exhortació apostòlica postsinodal que fa cinc anys va oferir-nos el papa Francesc. Cal remarcar que aquest Papa és i serà el papa de la misericòrdia amb una gràcia afegida: diu les coses pel seu nom i es fa entendre sense donar-hi gaires voltes, aterrant en la realitat i en l’experiència.

El que trobem en aquests dos darrers capítols de l’Exhortació em fa pensar que el primer que cal fer si volem ser fidels a l’Evangeli és mirar dins nostre i albirar l’entorn més proper. Sovint sabem tan bé la «doctrina» que la volem aplicar sense aterrar-la en la nostra humanitat. Aquesta humanitat que estima i vol estimar més, però que sovint, o massa sovint, jutja sense miraments i l’espifia ràpidament. M’agrada dir que en les millors famílies passen coses i que torres més altes hem vist caure i van caient i el Senyor ens ha de guardar de caure i de jutjar, li hem de demanar i ho hem d’aplicar en la nostra pastoral quotidiana. Que hi ha coses que no poden ser, evidentment, però abans d’enfonsar, cal acompanyar. Dol molt veure com sovint s’aplica la llei o la norma als qui ens envolten mentre en la pròpia vida hi ha forats foscos que ens haurien de fer més compassius, però o els amaguem o en prescindim, en canvi si en la nostra fragilitat poguéssim entendre la dels altres, seríem més germans, més segons el cor de Déu.

Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat (Capítol vuitè)

Així doncs, el capítol vuitè és un crit a ser misericordiosos, un clam al discerniment pastoral. Sempre he pensat que si Déu es va encarnar és per fer-nos entendre què cal fer o millor dit, com cal ser. I Francesc ho resumeix en tres verbs: «“Acompanyar, discernir i integrar” la fragilitat humana».

No és un capítol senzill, perquè és clar que hi ha situacions en la vida de les persones que no responen a allò que el Senyor ens proposa viure, a allò que ens fa plenament humans. La fragilitat existeix i per això el papa Francesc parla sovint de la tasca de l’Església com un hospital de campanya. Això inexorablement ens porta a la necessitat de guarir, de fer companyia, d’escoltar…

L’Exhortació confirma sense cap dubte què és un matrimoni cristià i mostra un seguit de preocupacions de com molta gent avui, especialment els joves, desconfien del matrimoni, postergant el compromís conjugal, i afegiria que molts altres compromisos. No s’estalvia de dir que hi ha formes d’unió que contradiuen l’ideal del matrimoni cristià, però reconeix que algunes el realitzen de manera parcial i anàloga. Insisteix, i al final és el que ens emportarem a l’altre món, en reconèixer els signes d’amor que reflecteixen l’amor de Déu en algunes d’aquestes situacions no ideals.

D’aquí la gran importància del discerniment, aquest exercici que ens permet analitzar certes situacions evitant judicis que no contemplin la complexitat del que aquelles persones viuen o han viscut. No és qüestió de marginar, sinó d’integrar, ja que, com bé diu el Papa, el camí de l’Església és el camí de Jesús, el de la misericòrdia i la integració. La lògica de l’Evangeli és la no condemnació, és allargar la mà i acompanyar.

Que no passi que afegim més càrregues als que ja pateixen, o confirmem sense voler el que alguns ja pensen: que Déu no els estima. Sovint em trobo joves a la universitat que afirmen categòricament que Déu no els estima perquè han fet o fan o viuen de tal manera, i és clar que el que han captat de nosaltres és ben equivoc, perquè l’essència de Déu és estimar i acollir. Com diu Francesc «la lògica de la integració és la clau del seu acompanyament pastoral, perquè no sols sàpiguen que pertanyen al Cos de Crist que és l’Església, sinó que en puguin tenir una joiosa i fecunda experiència».

Francesc obre portes, no és qüestió de tergiversar la norma, ni de pensar en disminuir les exigències de l’Evangeli, però, com afirma el bisbe de Roma, sentir-nos satisfets perquè apliquem bé la llei davant de situacions «irregulars» és llençar pedres sobre la vida de les persones. I això el que demostra és un cor tancat i com deia a l’inici, poc ens devem haver mirat o analitzat a nosaltres mateixos i l’entorn proper, familiar o comunitari.

Això no ha de portar-nos a renunciar a l’ideal ple del matrimoni, ni el Papa vol una nova normativa canònica, sobretot davant la quantitat de situacions concretes, però cal que ens obrim al discerniment.

No tots els casos són iguals ni la responsabilitat és la mateixa, i hi ha qui pateix molt. Citant a sant Tomàs d’Aquino en relació a les normes i el discerniment, ens fa parar atenció en que la norma no es pot desatendre però no pot de cap manera abraçar totes les situacions particulars, d’aquí la importància del discerniment pastoral i particular, de la mateixa manera que la conclusió que sorgeix en un cas, no pot esdevenir norma per un altre.

En relació als qui s’han divorciat i s’han tornat a casar civilment, el Papa insisteix en que siguin integrats a la comunitat cristiana en les diverses formes possibles i en diferents serveis eclesials. Integrar-los és clau per l’educació cristiana dels fills, els veritablement importants i futur de l’Església.

En resum, el capítol vuitè és una crida clara i concisa a no posar condicions a la misericòrdia de Déu, com si nosaltres en sabéssim més que l’Omnipotent. A no fer «moral d’escriptori» sinó de carrer, perquè acompanyar, perdonar, escoltar i sobretot integrar és viure segons l’Evangeli, sense aigualir-lo.

Espiritualitat matrimonial i familiar (Capítol novè)

El capítol novè és el darrer d’aquesta Exhortació del papa Francesc publicada l’any 2016 i dedicada a l’alegria i la tendresa de l’amor en el matrimoni i la família, però sobretot és una crida a la pastoral de la misericòrdia.

Aterra en l’espiritualitat de l’amor familiar, fet de milers de gestos reals i concrets. És, al meu entendre, un capítol molt profund i bonic, que segueix integrant, no fa parcel·les en la vida o espais estancs un de l’altre sinó que deixa molt clar que la vida familiar amb les seves preocupacions no ha de ser aliena a la vida espiritual. Afirma que «la Trinitat està present en el temple de la comunió matrimonial». La vida de família és un camí que el Senyor fa servir per atansar-nos-hi.

Em sembla sublim com amb paraules entenedores i frases ben lligades, Francesc explica la presència del Ressuscitat en el si de la família, amb tots els seus patiments, lluites, alegries i propòsits diaris. Com a partir de la quotidianitat de la vida, que a vegades és plena de dolor i angoixa, ens unim a la Creu de Crist.

Insisteix en la pregària en família, quelcom que costa i sovint es perd per la vida frenètica d’avui dia, però només cal trobar uns minuts al dia per estar units davant del Senyor i dir-li, explicar-li, allò que ens preocupa i agrair les coses bones de la vida. Demanar a Maria, la Mare de Déu, Mare de Misericòrdia, com li cantem a Reus, que ens miri amb ulls d’amor i si ella ens mira amb ulls d’amor, per què nosaltres no ho fem també amb tots els qui ens envolten o se’ns atansen? Com destaca Francesc «és una profunda experiència espiritual contemplar cada ésser estimat amb els ulls de Déu i reconèixer Crist en ell». La força es troba en l’Eucaristia, és la manera de viure cada dia «l’aliança matrimonial com Església domèstica».

Els esposos en l’anhel d’envellir junts reflecteixen la fidelitat de Déu. És un tornar a començar cada dia, confiant que mai no estan sols i que el Senyor mai no els deixa. Cal fer fora la por i llavors l’amor creix i allibera, sobretot per comprendre que l’altre no és seu, sinó que l’únic amo i únic senyor és el Déu de l’amor. Déu és el fidel i cal demanar a l’Esperit Sant aquesta fidelitat en cada opció de vida.

Aquest capítol acaba deixant molt clar com «la vida en parella és una participació en l’obra fecunda de Déu» i com «cap família no és una realitat confeccionada d’una vegada per sempre, sinó que requereix una maduració de la seva capacitat d’estimar». Sempre en camí i mai desesperar de les pròpies limitacions, cal lluitar i demanar la força per cercar «la plenitud d’amor i de comunió que se’ns ha promès».

Ara en aquest nou camí de sinodalitat emprès pel papa Francesc cal ajudar-nos a integrar a tots en l’Església, i les famílies són clau per aquesta nova manera de caminar valenta, atrevida, i que sovint es queda en paraules; però ara el que calen són fets. Tots estem cridats a seure entorn de la taula del Senyor i els matrimonis com a comunitat de vida i amor, en paraules del concili Vaticà II, tenen una tasca i una responsabilitat molt gran envers el futur de l’Església.

Finalment, l’Exhortació acaba amb una oració a la Sagrada Família, que val la pena transcriure i que pot ser una ajuda per dedicar un moment a la pregària en família:

Jesús, Maria i Josep,
en vosaltres contemplem
l’esplendor del veritable amor,
a vosaltres, confiats, ens dirigim.
Sagrada Família de Natzaret,
fes també de les nostres famílies
lloc de comunió i cenacle de pregària,
autèntiques escoles de l’Evangeli
i petites Esglésies domèstiques.
Sagrada Família de Natzaret,
que mai més no hi hagi en les famílies episodis
 de violència, de foscor i divisió;
que el qui hagi estat ferit o escandalitzat
sigui aviat consolat i curat.
Sagrada Família de Natzaret,
fes prendre consciència a tots
del caràcter sagrat i inviolable de la família,
de la seva bellesa en el projecte de Déu.
Jesús, Maria i Josep,
escolteu, acolliu la nostra súplica.
Amén.

Sor Gemma Morató i Sendra,
Dominica de la Presentació

Article publicat a la revista Església de Tarragona (març-abril de 2022 / n. 325)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies