977233412 premsa@arqtgn.cat

Fa temps que els aplaudiments van sortir dels teatres, dels espectacles, de les corts palatines i dels parlaments agraïts. Allò, que tradicionalment era un reconeixement de les habilitats artístiques, o homenatge davant l’autoritat encarnada, en una persona o de forma col·legiada en més d’una, ha anat envaint d’altres espais. Aplaudim àdhuc quan mor algú, quan la mort es produeix en determinades circumstàncies, o considerem singulars els difunts. Res, ni ningú, no ha pogut escapar dels aplaudiments. Aplaudim a les esglésies, als llocs de treball, pels carrers.

Arreu del món, darrerament, aplaudim els qui lluiten en primera línia contra la pandèmia. Els metges i metgesses, infermeres i infermers, auxiliars sanitaris, personal de neteja o d’administració. Cada vespre, puntualment, des de finestres i balcons. Aplaudim també altres persones, que amb el seu continuat servei fan més còmode el nostre confinament: policies, bombers, personal d’emergències i protecció civil… N’hem oblidat d’altres, que segurament no hem valorat com calia. No eren a la llista dels imprescindibles: carnisseres, forners, peixateres, farmacèutiques, brossaires, treballadors dels supermercats, aquells joves que, amb bici o moto, porten a domicili tota mena de paquets, alguns francament innecessaris. Els aplaudim perquè els hi estem agraïts. Reconeixem el seu esforç, voluntat i sacrifici. I, per acabar, potser, també les seves famílies.

L’aplaudiment expressa reconeixement, però també l’alegria continguda. La impotència, la perplexitat, el desconsol, el dolor i la mort s’apoderen de la vida de moltes persones i famílies. Aplaudim també quan algú venç la malaltia, quan surt de la UCI, quan abandona l’hospital. Experimentem aleshores una alegria pregona, però sobretot solidària. Aplaudint els malalts que se’n surten, no oblidem pas els que han mort. Moguts per l’esperança desitgem el restabliment dels qui encara pateixen. L’alegria, doncs, com una flor de primavera, mira de florir dins d’uns cors afeixugats, adolorits, inquiets i cansats.
Tanmateix, n’hi ha que diuen: menys aplaudiments i més recursos públics destinats a la sanitat i a la investigació. Ara, tothom se sent solidari, sobretot dels sanitaris, però quan la tempesta passi, exigirem dotacions pressupostaries adequades? L’interès i preocupació, que demostrem avui per la sanitat i els sanitaris, l’expressarem correctament i racionalment després de la pandèmia? Un gerro d’aigua freda sobre els nostres càlids i espontanis aplaudiments? Vull creure que no. Més aviat, un recordatori. Cal establir prioritats. I la salut, ho hem experimentat arreu del planeta, és, si més no, una de les primeres.

La Pasqua és aquí. Jesús ha vençut el pecat i la mort. La Vida, com la primavera, explota arreu. La Vida, que s’ha imposat definitivament a la mort, genera necessàriament alegria. Una alegria pregona, contagiosa i duradora. Jesús viu. És un tast d’allò que esperem, però que ja s’ha palesat en Crist. Així ho creu Pau: «Qui ens separarà de l’amor de Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort? (..) Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8, 35.37-39). Res ni ningú no ens la prendrà? Jesús ho assegura als deixebles: «I la vostra alegria, ningú no us la prendrà» (Jn 16,22).

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies