977233412 premsa@arqtgn.cat

Hi ha ocasions a la vida que no es poden perdre i aquesta n’era una: la possibilitat de fer tots tres junts una experiència missionera o de cooperació. Dedicar gairebé un mes sencer (i tota la preparació prèvia amb la resta de components durant els mesos previs) al servei d’aquells a qui abans de conèixer ja estimàvem: els nens i nenes que participarien del Camp d’estiu organitzat per l’ONG Manyanet Solidari a l’escola Sant Joseph de Yaoundé (Camerun), escola que està sota la direcció del missioner reusenc, el P. Josep Maria Juanpere i que juntament amb el pare Emili Berbel (responsable de la formació dels aspirants de la Sagrada Família i del Camp de treball pròpiament) fan possible que es dugui a terme aquesta experiència de missió-cooperació.

Han estat 24 dies en els quals el sol no ha sortit gairebé mai a lluir-se però en els quals la lluminositat l’han aportat totes les experiències viscudes.

Els matins els hem dedicat a preparar diferents activitats amb els infants (nens de la mateixa escola, o del barri o de l’orfenat). L’inici del dia era la pregària conjunta amb tots ells i el cant de l’himne que els aspirants havien preparat i, a partir d’aquell moment, a gaudir del ball, de l’esport, de tot el que fos… i escoltar contínuament com ens reclamaven. Tenen una forma maquíssima i tan familiar de dirigir-se a nosaltres que cada cop que ho recordem ens emociona encara. Aquí reclamem l’atenció del professor o professora cridant: «profe Joan»… Allí és el terme que traduït ve a significar: padrí o padrina: «tantine Maria o Mar, tonton Pau». Gràcies a l’anglès ens hem pogut entendre amb tots ells, majoritàriament; però hi ha hagut un llenguatge universal que ha traspassat fronteres i cors dolguts, i ha estat el llenguatge de l’amor, de l’abraçada i de la carícia, del riure i del plorar.

Una de les experiències que també volem compartir ha estat la possibilitat de conèixer els nens apadrinats i les seves famílies que Manyanet Solidari gestiona a Yaoundé. Veure les seves condicions de vida (habitatge), de salut…, tan de prop, ens ha copsat moltíssim perquè viuen en la majoria d’ocasions en condicions terribles. I tot i així a cada visita que fèiem per grups a la seva casa eren generosos amb nosaltres, donant-nos menjar o beguda o regals… i el cor se’ns encongia perquè hem viscut com «aquell qui menys té és el que més dona».

Un matí vam conèixer una altra crua realitat i és la dels nois del carrer. Vam visitar un centre de menors on un missioner espanyol, amb l’ajuda de voluntaris, gestiona un espai on els nois del carrer, els sense sostre, poden anar a donar-se una dutxa diària i poder tenir un plat de menjar dos cops per setmana. La duresa de la seva vida no només es reflectia en la seva mirada i en la seva actitud sinó fins i tot en la seva pell: ferides, cops… Va ser molt impactant. I no podem oblidar la visita al dispensari que teníem a prop de l’escola, on una de les cooperants, la Lourdes, va realitzar tasques d’infermeria. En quines condicions tan bàsiques, per no dir precàries, es té cura de la vida i de la salut!

És cert que també hem pogut fer una mica de turisme, durant els caps de setmana; conèixer l’entorn dels camerunesos és important per descobrir les seves realitats i la seva manera d’entendre la vida.

Vint-i-quatre dies han estat pocs per nosaltres. Hem tornat amb les mans i els cors plens… No sabem si hem fet molt per ells però ells per nosaltres sí. I és que han deixat de ser estranys per ser els nostres germans. Santa Edith Stein deia que «pels cristians no existeixen els homes estranys. El nostre germà és tot aquell que tenim davant nostre i que té necessitat de nosaltres» i així ho hem viscut. Ara bé, qui tenia més necessitat ells o nosaltres?

Maria i Pau Melero, i M. del Mar Cugat
Tarragona

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies