La nostra ciutat, la vida de moltes persones ha quedat trencada quan ha entrat en joc una força obscura de violència, d’odi i de mort. El dia 17 d’agost, la Rambla era un passeig de pau per a molts visitants de la ciutat de Barcelona, quan de sobte va caure damunt seu el sense sentit, la barbàrie, allò que hi ha de més tenebrós en l’esperit humà. El mal pot prendre diverses formes, però sempre és una agressió al bé, una ferida que colpeix la persona, de manera individual o col·lectiva. El mal és l’antítesi de la misericòrdia. Qui el practica en la forma en què s’ha practicat a Barcelona i a Cambrils, abans ha hagut de quedar-se sense ànima, és evident que algú l’hi ha arrabassat. Tan sols quan un ésser humà es converteix en un ésser sense ànima, pot matar sense cap sentiment de culpa ni remordiment, fins i tot desafiant i amb complaença.

Quan l’ànima es converteix en l’estatge de l’odi, quan tots són tinguts per enemics -llevat dels que interpreto que pertanyen al “meu grup”-, llavors s’arriba a la conclusió que cal arribar a una mena de solució final. Llavors el terror sense rostre i sense entranyes queda justificat. No hi fa res que els que cauen siguin éssers humans, ni que siguin persones innocents, ni que siguin éssers indefensos -molts dels quals infants!-. Ara, la mesura de l’acte és el mal mateix, convertit en el bé suprem. Quan l’ésser humà queda devorat per una idea, quan l’ànima queda substituïda per un volcà d’odi, aleshores el bé i el mal deixen d’existir, tot passa a ser legítim. La sacralitat de la vida i de la dignitat de la persona humana deixen d’existir.

La baixada de la furgoneta Rambla avall buscant la mort era l’odi desbocat portant la desolació  a la terra. Com en una pintura negra de Goya, la terrible tenebra s’imposava a la bonica llum barcelonina de la tarda d’agost. Davant la tragèdia dels cossos estesos per terra, es barrejaven els sentiments i les actituds: incredulitat, compassió, socors, derrota, ràbia… i odi. En efecte, la victòria del mal passa per escampar la mort però també per encomanar l’odi. La mala herba es propaga ràpidament. Els que no tenen ànima volen convertir el món en un cementiri del bé, en un regne de violència, on tot sigui legítim. Per tant, la primera resposta als que han omplert Barcelona de sang és la que va donar Antoine Leiris després que la seva dona fos víctima de l’atemptat terrorista a la discoteca Bataclan de París: “vous n’aurez pas ma haine” (no tindreu el meu odi).

La segona resposta ve de la primera: la millor arma contra l’odi és la solidaritat concreta, la que comença amb la persona que tens al costat i continua amb la que no coneixes però que es creua en el teu camí (sigui d’aquí o de fora). La reacció de tants homes i dones a l’atemptat del dia 17 mostra el camí que cal recórrer: construir una Barcelona cohesionada per la convivència, en pau i sense por, acollidora i amiga. L’odi no ha de triomfar. Perquè si triomfés, la nostra ciutat quedaria derrotada. Al “no tinc por”, cal afegir-hi un rotund “no tinc odi”.

Armand Puig i Tàrrech, pvre.
Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

 Article publicat a La Vanguardia el 21 d’agost de 2017

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies