Ara fa un any vam acabar una experiència molt enriquidora que es deia Jornada Mundial de la Joventut, aquesta vivència em va deixar amb ganes de més. Per aquest motiu, aquest any, em vaig proposar fer el Camino de Santiago, i no sol, amb 70 persones més, que igual que jo, compartim l’amor cap a Déu.

Caminar, és una bona excusa per fer reflexió personal i també per compartir idees amb els que t’acompanyen. Majoritàriament érem joves d’una edat similar, i els temes més parlats giraven al voltant de la fe i el seu impacte sobre la societat.

No va ser un camí fàcil, calia anar superant-lo pas a pas, per arribar a la meta. El primer pas va ser ser-hi, haver acceptat, tot i anar a contracorrent de la majoria d’adolescents de la meva edat. El segon va ser compartir. Voler viure una experiència amb els altres, compartir converses amb qui vol tenir veu, i amb qui vol ser escoltat, compartir amb el que té set, gana, fred, dolor…

El tercer pas va ser ajudar; saber donar el cop de mà que necessita cadascú, i sobretot, tot i el dolor dels peus, tot i estar cansat, i tot i estar desanimat, poder cridar ben fort: -Jo vull fer tot el camí! Sí, el faré! Que això dóna pas a l’autosuperació.

Aleshores has arribat a la meta, sembla que ho tinguis tot fet, però et falta l’últim pas, i que és el que donarà sentit a l’experiència: mirar enrere i adonar-te de tot el que he après, i de les coses apreses, saber com els hi puc donar fruit en el meu dia a dia. I no oblido que quan jo estava cansat, un jove més petit que jo, amb mal als dos peus i cansat, es va aixecar i em va dir que calia seguir endavant, quina lliçó! I no em va donar una lliçó només a mi, ens la va donar a tots!

Quan el camí ja s’ha acabat toca pujar a un autocar i tornar a casa, però no només per explicar-ho, també per continuar-lo, pas a pas. Seguir sent cristià i seguir participant de la litúrgia; seguir compartint el que ja tenim amb qui ho necessita, col·laborant amb Càritas; seguir donant un cop de mà als qui ho veuen tot fosc i no troben sortida, ajudar a superar aquest obstacle, i dóna’ls-hi la seguretat que no estan sols; i seguir aprenent dels nostres germans, del nostre Pare, i del nostre mestre Jesús. Aprenent a sembrar aquella llavor que volem que sigui el fruit de demà, i aquest fruit és un món on governi l’amor i la justícia, on l’amor entre germans sigui la part essencial i fonamental. I ara a mi només em queda sembrar esperança pel futur i treballar dia a dia per aconseguir aquest món que tant desitjo. Seguirem sent “sembradors d’esperança” i seguirem caminant fins a la meta, tot i els obstacles.

Eduard Molné, jove de la parròquia de Santa Maria de Montblanc

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies