Per Pasqua d’aquest any se celebren els 50 anys d’una encíclica de Pau VI que va tenir un gran ressò en la societat dels anys 60. Eren uns anys dolços, després del Concili Vaticà II que havia obert molts horitzons i que presentava una Església compromesa amb el món. Pau VI era un intel·lectual.

La primera encíclica del seu pontificat fou sobre el diàleg entre persones i nacions, com a camí de pau i de progrés, Una altra encíclica que va fer impacte, sobretot en els grups evangelitzadors de l’Església, encara avui molt vàlida, Evangelii nuntiandi. Però avui ens toca parlar  de la Populorum progressio que no es queda en teories sinó que assenyala camins de progrés per a tota la humanitat: «Desenvolupament és avui el nom de la pau». Parla del progrés de tot home i de tots els homes, dos aspectes prou importants perquè es realitzi tant la finalitat de l’home concret com la de la humanitat mirada com a comunitat internacional.

Hi ha qui creu que la possessió de béns materials és la meta de tot progrés. No, hi ha uns altres valors, que estan molt per damunt de l’economia. Aquesta és vàlida en tant ajudi al creixement de la persona humana i de la solidaritat entre els diferents pobles. «En els designis de Déu tot home està cridat a promoure el seu propi progrés, perquè tota vida és vocació donada per Déu per a una missió concreta». No hi som en aquest món perquè sí. «Dotat d’intel·ligència i de voluntat, l’home és responsable del seu creixement, igual que de la seva pròpia salvació. Ajudat i a vegades també destorbat pels qui l’eduquen i l’envolten, cadascú roman l’artífex principal del seu èxit o del seu fracàs. Cada home està cridat a créixer en humanitat, valer més, ser més». I continua dient: «Aquest creixement no és facultatiu», no és simplement una possibilitat que pot quedar esmorteïda per peresa, apatia o indolència. No podem ser bones persones si no som persones. Com un rellotge no pot ser un bon rellotge si no és rellotge. Per tant el primer deure de la nostra existència, inapel·lable i universal és la pròpia realització. «Resulta així que el creixement humà constitueix com un resum de tots els nostres deures».

Tots estem cridats a créixer com a persones. I a la societat li correspon vetllar perquè aquesta creixença es converteixi en realitat. Moltes vegades aquest creixement està entorpit per la mala estructuració de la societat. «Si per al desenvolupament tècnic de la societat es necessiten persones preparades, també per al creixement de tot home es necessiten persones competents», filòsofs, psicòlegs, pedagogs, suposaria el pas, segons el mateix Pau VI «de condicions de vida menys humanes a condicions de vida més humanes. La recerca exclusiva del tenir es converteix en el principal obstacle, que tanca l’home en lloc d’alliberar-lo i propiciar la veritable llibertat d’esperit sense la qual no hi ha persona. «La cobdícia és la forma més evident d’un subdesenvolupament moral», «L’ideal que cal perseguir és passar de condicions de vida menys humanes, a estructures més humanes, tant per part dels qui es veuen privats d’un mínim vital com dels que només pensen en el seu propi interès. Cal vetllar per una economia al servei de l’home, «contra l’imperialisme internacional del diner». Cal tenir molt present que el treball dignifica l’home i que és, sens dubte, la millor oportunitat que se li ofereix de servir a la comunitat humana. «Per això cal vetllar perquè ningú no es vegi privat d’aquesta possibilitat d’enriquiment personal i de col·laboració en la construcció d’un món nou.

En la segona part de l’encíclica parla del desvetllament de «tots els homes», de la solidaritat indispensable entre pobles i nacions, de lluita solidària contra la fam del món. Només una solidaritat internacional pot fer front als greus problemes de la humanitat, si tots ens considerem un sol poble, solidari i agermanat, els cristians sempre en primera fila. Els pobles desenvolupats tenen el deure gravíssim d’ajudar els països en vies de desenvolupament. El superflu dels països rics ha d’obrir-se a les necessitats dels països pobres. És urgent crear un fons mundial que vetlli pel progrés de tots els pobles amb dificultats. És evident que el mercat deixat a la seva expansió espontània no pot ser solució a la problemàtica del nostre món. Entre països rics i pobres cal crear una igualtat d’oportunitats i no abusar mai de la inferioritat de condicions de determinats països que necessiten el recolzament de les altres nacions que estan en millors condicions culturals, econòmiques, politiques i socials. Cal vetllar perquè cada poble sigui artífex del seu propi destí prescindint d’imposicions enutjoses i injustes. La millor manera de combatre la misèria és lluitar per un progrés humà i espiritual de tots. El camí vers la pau consisteix en la instauració d’un nou ordre fonamentat en la justícia i la solidaritat entre els pobles. La vocació de la ONU es basa fonamentalment en unir tots els pobles de la terra en un objectiu i una preocupació comuna.

Qui no veu la necessitat d’instaurar una autoritat mundial que pugui actuar eficaçment en el terreny jurídic i en el de la política? L’objectiu primordial, segons Pau VI, és el progrés de tot l’home i de tots els homes.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR