Josep Frigola i Ribas va néixer a Ventalló, l’Alt Empordà, el dia 21 de juny de 1941. Als deu anys va entrar al Seminari de Girona i als vint-i-quatre va ser ordenat sacerdot. El 21 d’octubre de 1965 va arribar a la diòcesi de Kupela (Alt Volta, l’actual Burkina Faso) com a membre dels Missioners d’Àfrica (Pares Blancs), societat fundada a Alger pel cardenal Lavigerie. Després de cinquanta anys a l’Àfrica afirma que porta els països africans al cor per sempre més.

Mans Unides Tarragona ha convidat aquest any Mn. Josep Frigola per a impartir la conferència d’inici de campanya d’aquesta organització.

—Actualment més de 800 milions de persones pateixen fam. Vostè, que ha estat missioner a l’Àfrica, ha degut viure aquesta realitat de ben a prop…

Ai sí, Déu meu, aquestes i altres xifres ens maseguen l’ànima i no arribem a fer-les baixar. Les promeses i resolucions del mil·lenari ens volien fer creure que es reduirien de forma dràstica amb dues dècades, però res de res. Sembla que agafem pell morta davant les coses més horribles, ens tornem insensibles davant la desfeta dels drets humans més elementals.

Quan et trobes davant la realitat, davant molta gent que pateix i es mor de fam de mica en mica, encara fereix molt més i revolta l’ànima. Pel que fa a la meva experiència, sí que puc donar testimoni dels llargs anys que he viscut a Burkina Faso i a Níger amb sequeres repetides, veient en algun o altre lloc poblacions senceres tenallades per la set i la fam. La situació geogràfica, el creixement demogràfic i altres factors no ajuden gens perquè aquests països surtin dels seus problemes crònics. Ja fa anys que vénen classificats com els més pobres del món, però em temo que si no hi ha una revolució global que ens faci prendre consciència individualment i col·lectivament de la terrible injustícia i deshumanització en la que hem caigut, el seu esdevenidor encara serà més infernal. Hem de dir prou d’una vegada a que una ínfima minoria rica acumuli i posseeixi tant com una immensa majoria pobra i miserable.

—La campanya d’aquest any de Mans Unides vol aconseguir que l’alimentació sigui un dret garantit per a tothom. Com hi podem col·laborar nosaltres?

Certament que poder accedir a una alimentació suficient és un dels drets més fonamentals per a tothom. Com a mesura d’urgència i abans de poder obtenir el que és indispensable per a tota una població, s’està lluitant molt contra la desnutrició dels més febles, els infants i les seves mares la major part del temps. Sempre tindrem la possibilitat d’ajudar materialment a través d’uns o altres organismes que es dediquen a tasques humanitàries, d’unes o altres institucions que coneixem o ens vénen a trucar a la porta. Crec, però, que els gestos puntuals, per més generosos que siguin, no podran substituir la presa de consciència personal i social que ens farà exigir un ordre mundial més just i equitatiu per a tots. Aquest sentit profund de veure’ns embarcats en un mateix món, de considerar que la dignitat humana ens és comuna a tots, hauria de fer-nos més entenimentats per prendre decisions de solidaritat a nivell personal i a nivell de governants.

—El lema de la campanya parla de compromís, de persones compromeses. Creu que és un valor considerat important per la societat o bé està devaluat?

Vet aquí que toqueu un punt clau. La manca de compromís efectiu sol ser el punt més feble de totes les propostes, resolucions i decisions. Ens solem quedar en l’esfera còmoda de les bones paraules i bones intencions que no acaben de concretar-se mai en res d’actiu i eficaç. A l’Àfrica, en l’àmbit religiós, solíem repetir aquesta dita de mofa: «Déu per a tots i cadascú per a ell». Finalment, és el corc dels interessos propis i d’un egoisme larvat que ens frena, limita i ens fa adoptar la postura de replec del cargol. Si mai ens posem en l’òrbita d’agafar compromisos de tipus altruista, ens alliberem nosaltres mateixos i alliberem els altres. Qui vulgui aventurar-se en aquest sentit, té molt camp per córrer i els camins són ben precisos i concrets. Això sí, cal sortir cap enfora i tenir una mica d’imaginació.

—Mentre ha estat missioner a l’Àfrica ha conegut la posada en marxa d’algun projecte de Mans Unides allà?

Mans Unides, a través d’un projecte finançat per algunes parròquies del Maresme, va ajudar-nos en la construcció d’un centre socioeducatiu en una ciutat de Níger on vaig treballar durant deu anys. L’educació de base de joves i adults, homes i dones, era per a nosaltres una prioritat i necessitàvem llocs i gent per desenvolupar aquesta tasca. Moltes vegades aprofitàvem les infraestructures existents, com poden ser sales i escoles públiques per exercir aquesta activitat. En els pobles demanàvem que la població col·laborés amb la confecció de cabanyes i coberts, però en una concentració urbana també era convenient tenir una seu pròpia amb despatx, biblioteca, material i sales adequades. Les activitats que continuen fent-s’hi actualment són la biblioteca, cursos d’alfabetització, formació i treball per noies i dones, sessions de formació d’educadors, reunions d’interès cultural, cursets de vacances, etc. Evidentment, aquest centre està obert a tota la població i, en aquest cas, la gran majoria és musulmana.

—Quina ha estat la seva experiència com a missioner a Burkina Faso i a Níger? Què hi ha descobert i après durant tots aquests anys?

L’experiència és molt rica i esdevé difícil de resumir-ho en poques paraules. Potser, el que en diuen «inculturació», integrar-se, arrelar en terra estrangera, aprendre llengües, adoptar els menjars i fer-te als costums locals…, és la part que costa més de mastegar, digerir i pair. És tota una vida. Però també és la part que t’enriqueix més i dóna sentit a una vocació missionera. Darrera tot aquest esforç, més enllà dels dies i els temps esmerçats per aconseguir no ser com un d’ells però sí viure i morir amb ells, hi ha una joia interior i un consol que no es pot guanyar amb cap diner del món. Al capdavall d’aquesta aventura, tot ben sospesat, no són els projectes ni les construccions que compten de debò sinó les persones que has estimat i que t’han estimat. Ara que em toca fer un tipus de missió de retorn cap a casa, considero que haig de transmetre, més enllà del que he realitzat materialment durant aquests 50 anys de vida a l’Àfrica, tots els valors humans, culturals i espirituals que he rebut. De fet, m’afanyo a retrobar les arrels catalanes, bo i sabent que porto els països africans on he viscut al cor per sempre més.

Entrevista publicada a la revista Església de Tarragona (n. 296. Gener-Febrer 2017)

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies