El dia 20 de juny, se celebra el dia mundial del Refugiat. És una bona oportunitat per replantejar el tema de la migració, tema greu i urgent, sobre tot davant l’allau de refugiats que assetja Europa i l’apatia dels nostres governants. No és un problema sobre el que es pugui passar de puntetes.

És esgarrifós pensar en la indolència de certes autoritats que si ho miren amb indiferència. És un problema de milions de persones. És greu, és gravíssim. La paràbola del bon samarità aquí tindria una actualitat rabiosa. No es pot passar de llarg, davant el germà abandonat a la cuneta, perquè ha trobat tots els camins tallats. L’esperança s’esta esfumant, les il·lusions de poder gaudir d’un sostre i una acollida amable van desapareixent. I el sol pica cada vegada més sobre les seves pells recremades, i el fred algun dia tornarà a encongir les carns tendres de milers d’infants… i les nostres nacions reforçant les filferrades i encoratjant als policies de fronteres a endurir-ne el control.

Dia mundial del refugiat. En tot el món més de 65 milions. Foragitats de casa seva per la fam o per la guerra, exclosos de la ciutadania, sense pàtria ni races, petjats tots els drets humans. Ja ningú no té dret a res. Manen les finances, sense nord i sense entranyes. La persona no compta. No és que no hi hagi receptors disposats a obrir les portes de la seva llar. Són molts els qui s’han ofert a oferir hostatge. Milers de manifestants ho han dit de mil maneres. Casa meva és casa vostra. Ningú sense una llar ni un sostre. S’ha de cridar més fort encara: aquestes paraules meves, paraules d`Església i de germà, voldrien ser una crit estrident que arribés a les oïdes dels qui tenen possibilitat de posar-hi remei. El dia 20 és el dia internacional del refugiat. Que un crit estentori s’aixequi de tota la terra. contra tota mena de tancament i d’egoisme. Cal que deixem di una vegada de mirar el refugiats com estranys i més encara com enemics. Si jo estigués en la seva pell. Tots estem en la seva pell. El seu sofriment és el nostre, la seva angoixa és la nostra, la seva desesperança és la nostra.

Els cristians no podem callar. Tots formem la gran família de Déu, tots som membres d’un mateix poble Aquest món no és només per a uns quants. Jo be’, bé tothom. No i mil vegades no: Bé tothom, bé jo. Mentre hi hagi germans abandonats per camins inhòspits, no podrem menjar amb fruïció la sopa calenta. Mai més els uns contra els altres. Tots a favor de tots. Fou el crit de Pau VI a la ONU. Entre tots hem de fer un món millor, en el que ningú, passi gana, ningú passi fred, ningú se senti deixat de la mà de Déu. Es una bona oportunitat per recordar els que s’han quedat sota les aigües del mediterrani i els més de 2000 cadàvers que s’han trobat al desert rendits davant el seu intent d’entrar al EE.UU. També és un bon moment per recordar els refugiats que es troben privats de llibertat en els centres del CIE, centres de reclusió sense haver comès cap altre delicte, que el de cercar un mitjà per sobreviure honestament. Cal pensar en tots aquells que porten escrit a la sang el decret de no retorn perquè la seva llar ha estat enrunada per les bombes i al seu país no hi ha cap mena de seguretat. Fem nostre el crit de milions de germans que troben tots els camins barrats i totes les esperances esmorteïdes, i perduda la fe en una humanitat que ha oblidat el sentit de la solidaritat. Que el dia 20 si aixequi un crit de revolta des dels quatre angles de la terra, un crit capaç de desvetllar la ment dormida dels qui tenen ben guardats els seus cabals en paradisos on no arriba ni l’aire de la germanor ni el ventijol de la tendresa. Tant de bo trobéssim la manera d’arribar al cor dels qui encara no han après a governar les seves entranyes, perquè no coneixen altre nom que el seu, ni altre dring que el del diner, ni altre divisa que la dels espavilats.

Cada vegada són més els qui s’expressen contra la injustícia d’aquest món. La insatisfacció sortosament és cada vegada més ampla. Que no es quedi només en desitjos o en proclames de disconformitat potser ja seria hora que uníssim totes les veus en un cant de germanor universal i un himne a la llibertat de residència.

El consell Assessor per la diversitat religiosa a Catalunya, presidit per en Francesc Torralba presenta Catalunya com a un país d’acolliment i ens convida a mirar els refugiats que truquen a la porta, no pas com una rèmora per al nostre país sinó com una font d’enriquiment espiritual, sobre tot quan la diversitat no ens enfronta sinó que ens agermana i ens fa sentir universals. Acaba dient el document: “contra les actituds hermètiques o xenòfobes, que s’emmurallen en la por i alimenten tota mena de prejudicis i tòpic, subratllem la importància d’implementar socialment una ètica d’acollida, una actitud preferentment sol·lícita envers les persones més vulnerables. Tot això exigeix un profund canvi de mentalitat, que no solament implica les comunitats educatives, sinó també les socials, econòmiques, sanitàries i polítiques. Concebre el foraster com un do és percebre’l com una oportunitat per aprendre i créixer, com una ocasió per nodrir-se dels seus valors i a la vegada per donar-li a conèixer tot allò de bell, de bo i de noble que ens configura com a poble.

Mn. Ricard Cabré

 

 

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies