Visc en un món que no reconec. Això és del que m’he adonat gràcies a l’experiència viscuda a Ceuta.

Durant dues setmanes vaig participar en un camp de treball organitzat pels Misioneros Javerianos i les Hermanas Misioneras de María. Estàvem al Centro San Antonio, un espai on venien joves del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) i del centre de menors per aprendre castellà, manualitats e informàtica. Al cap de setmana vam anar a Tetuan. Vam estar debatent amb voluntaris de moltes cultures i nacionalitats diferents sobre la situació de l’immigrant i el nostre paper al respecte.

Al Centro San Antonio la meva principal tasca era l’alfabetització dels nois. Els nois es dividien en tres grups, depenent del seu nivell d’espanyol, i anaven rotant al llarg del matí pels 3 grups. Quan passen dos o tres dies te n’adones que no ets tu qui tens més coses per ensenyar-los a ells. Escoltant-los, parlant, jugant, ballant i cantant amb ells comences a descobrir un món diferent al que tu pensaves que vivies. Jo venia amb prejudicis, amb idees preconcebudes. Aquests nois tenen somnis, igual que nosaltres. Alguns tenen estudis universitaris començats i volen continuar-los a Europa. Altres tenen projectes de vida que no poden complir a Àfrica i per això volen venir a casa nostra. També hi havia dos nois de 14 anys. Quina motivació et pot portar a deixar casa teva tant petit i emprendre aquest perillós viatge? Molts subsaharians moren pel camí, els estafen o cauen en màfies. És un camí molt dur el que han de recórrer fins arribar aquí. I la única raó de totes les dificultats que se’ls presenten és el país on han nascut. Tot això em fa descobrir un món nou. Un món que no reconec. Que no és com m’havien dit.

D’aquesta experiència m’emporto un retrobament amb Déu molt especial i diferent. He vist a Déu en els hinduistes, els musulmans i tots els projectes que ajuden als immigrants, en el quals no és rellevant la teva raça o religió. El grup d’amics que hem fet tots els voluntaris amb els que vaig compartir el camp, que ens ajudàvem a seguir amb forces perquè la frustració no pesés més que l’alegria que ens transmetien els «morenos». Ells, els meus «morenos», tot el que m’han ensenyat i com m’han acollit no ho oblidaré mai. Dono gràcies al pare Rolando, missioner Javeriano que ha organitzat el camp. I a Maite, directora del Centro San Antonio, per acollir-nos i fer-nos sentir a casa.

Maria Melero Cugat

 

 

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies